Codonys i magranes

Feia molts anys que a la Conca de Barberà no funcionava una ruta de transport escolar que uneix diversos poblets de la Baixa Segarra. El Consell Comarcal l’ha recuperada ara, perquè la pandèmia ha fet que moltes famílies amb fills en edat escolar hagin decidit instal·lar-se en aquests pobles i han fet créixer padrons i escoles. Que siguin només una o dues o tres famílies ja són una multitud quan parlem de comunitats tan petites. El coronavirus ha disparat el pas d’anar a viure en un entorn rural. Respirem millor, el paisatge ens entra pel balcó i en aquests temps hi guaiten codonys i magranes; amb una mica de sort coincidirem amb algun veí quan anem a comprar el pa, que potser és una de les poques botigues que tenim a menys de vint quilòmetres i també ens estalviarem d’haver de circular per sota terra amb combois plens a petar amb bafarades que ens arriben a tocar de la galta. I encara amb un altre cop de sort, potser ens podrem connectar a internet a la velocitat del conill i no de la tortuga. Tant l’administració –com ara el projecte de cooperació Leader Odisseu, que vol fomentar el retorn i la inserció laboral de jove al medi rural–, com des de la iniciativa privada –a les xarxes proliferen comptes com ara el de Repoblem, que busca “persones amb ganes d’omplir de vida els pobles i pobles amb ganes d’omplir-se de gent– estan intentant que els nostres pobles no es perdin entre quatre parets mig caigudes i deshabitades. L’urbà i el rural no són dos universos que han de viure d’esquena un amb l’altre. Ben al contrari. I primer que res cal evitar que les decisions polítiques es prenguin des d’una visió urbanocèntrica que acaba comportant que les zones rurals catalanes hagin de conviure amb unes normes que no tenen cap sentit en aquestes terres de codonys i magranes. I que fins ara també han comportat una manca de serveis flagrant.