Retorn al futur

Recentment hi ha hagut una pluja –seria massa faceciós dir-ne un tsunami– de llibres sobre el canvi climàtic, escrits en un to cada cop més urgent (un dels més recents, del climatòleg Mark Lynas, es diu L’últim avís). El 2005, la temperatura del planeta va pujar 1 grau. El resultat: hi ha més CO2 a l’atmosfera que des de fa tres milions d’anys i per tant força menys ferro, proteïna i vitamina C a les plantes que mengem; hi ha un 20% més d’incendis incontrolats i a Groenlàndia el gel s’està fonent amb una rapidesa que els científics pensaven que no veuríem fins al 2070. Si no reduïm dràsticament el consum actual de carbó i petroli, cap al 2030 arribarem a una pujada de 2 graus. El resultat: la proliferació de mosquits i paparres donarà peu a unes pandèmies habituals de malària i febre groga, entre altres malalties (com la de Lyme, ja força estesa), i un 50% de la població mundial estarà exposada a onades de calor sovint mortals. Cap al 2050, amb una pujada d’entre 2,5 i 3 graus a causa de la fosa dels casquets glacials, hi haurà 200 milions de refugiats climàtics i les ciutats següents, entre moltes altres, estaran sota l’aigua: Jakarta, Xangai, Calcuta, Nova York, Brussel·les, Londres, Amsterdam, Buenos Aires, Istanbul... i Barcelona. Serà l’infern a la Terra. Sens dubte, els nostres nets miraran l’any 2020 amb nostàlgia i els seus avis amb menyspreu: com és que es van queixar tant –es preguntarà la prole dels nostres fills– quan no havien de fer res més que no fos portar mascaretes, rentar-se les mans i prendre el vermut a un metre i mig de la taula dels veïns?