A la tres
No cal que vingui
“Als gràfics sobre la Covid amb què ens inunden els informatius, Salut hi hauria d’afegir el de reprogramacions i llistes d’espera
Confio que a pocs de vostès els hagi passat el mateix, però l’altre dia –i quan dic l’altre dia vull dir que ja fa uns quinze dies– vaig rebre un missatge al mòbil per anul·lar-me una prova que havia d’anar a fer a l’hospital. Res greu, no pateixin. “No cal que vingui [...]. Aquesta prova serà reprogramada i properament rebrà el nou pla de visites”, deia l’SMS que vaig rebre. Després, el silenci. Era el segon cop que rebia un missatge similar. En l’altra ocasió, si més no, va ser per telèfon i amb unes explicacions molt amables. Aquest cop, no. “No cal que vingui”, em van dir simplement, com si em fessin un favor i m’estalviessin la prova. Quan diuen que “no cal que vingui” he d’entendre, suposo, que si hi hagués anat no m’haurien atès. Però que la prova sí que cal, no? Em pregunto, deia, a quants de vostès els ha passat el mateix i, sobretot, a quants de vostès la prova els era urgent. Trobo que ara, que als informatius estem inundats de gràfics sobre la Covid-19 (que si casos, que si llits, que si contagis, que si proves...), la consellera Vergés, que és aquella consellera que abans vèiem cada dia i que ara no sé on és, n’hauria de fer incorporar un altre sobre proves desprogramades. I que anéssim veient cada dia un altre dels efectes de la pandèmia, que és com van expulsant pacients cap a la privada i com les llistes d’espera no paren de créixer. No ens volen tractar com a adults? Doncs potser aquest gràfic també ens ajudaria a prendre consciència dels efectes col·laterals que té tot plegat. Quanta gent en patirà els efectes, de les reprogramacions? Dilluns, que era el Dia Mundial del Càncer de Mama, sentia a la ràdio un especialista que advertia que s’estan detectant un 30% menys de càncers de mama. No és pas que n’hi hagi menys, no; simplement, s’estan fent menys proves. I dimarts en sentia un altre advertint que en els propers dies potser se suspendran algunes intervencions programades. S’imaginen les conseqüències que en pagarem, de tot plegat? A quants pacients se’ls diu “no cal que vingui”? A quants la seva diagnosi els haurà empitjorat quan rebin un SMS amb l’“ara sí, ja pot venir”?
