Busco un banc

El títol és una mica enganyós, perquè allò que cerco (i veig que en som uns quants) des que es va decretar el tancament de les terrasses dels bars i dels restaurants no és una entitat bancària, sinó un banc públic, d’aquests que formen part del mobiliari urbà i que, de moment, mentre no hi hagi una contraordre, segueixen operatius. Els bancs de les places i dels carrers, que han passat èpoques de gran solitud, tornen a cotitzar a l’alça i és una escena habitual veure-hi gent jove, de mitjana edat i també gran, asseguda amb una beguda i un entrepà que prèviament han comprat a l’establiment de torn amb el sistema del “per emportar”. Passen una estona a l’aire lliure. Sols o acompanyats. Contemplant l’infinit o fent petar la xerrada. Ens volen constrènyer i, per naturalesa, contradictoris com som, busquem les escletxes. Aprofito per recordar que els experts sostenen que la transmissió de la Covid-19 és vint vegades superior en espais tancats que en oberts. I badar sempre m’ha semblat una afició magnífica: parar atenció en l’altre, entretenir-se imaginant la vida que porta o admirant la part superior de les façanes d’edificis per descobrir-hi boniques peces estructurals. La meva mare, que és al cel segur, ja m’ho deia cada cop que sortia per la porta: “No et caurà la casa al cap, no!”