Enyorança dels cafès

Carlo Goldoni (1707-1793), dramaturg venecià, va estrenar l’any 1750 la comèdia La bottega del caffè, una peça teatral rica en ambients i colors, situada a Venècia, en una plaça on hi ha un cafè, on un tal Rodolfo serveix, dona conversa –i enreda– als qui seuen a l’establiment, i d’allà arrenca una trama burlesca inspirada en l’estil de la Commedia dell’Arte. Un argument que ha resistit el pas del temps i que ens porta a pensar en l’antiguitat d’un costum com és reunir-nos a l’entorn d’una taula i gaudir d’una conversa amable i d’una bona tassa de cafè. Fa gairebé tres-cents anys que ens deixem seduir pel seu gust i aroma.

Durant la Segona Guerra Mundial, el govern espanyol, volent aparentar neutralitat, va prohibir que els establiments es retolessin amb noms dels països contendents. Així, el Cafè Royal de la plaça Independència va passar a denominar-se “Café Rosal” i el Cafè Savoy del carrer Nou “Café Savoya”, encara que ningú en va fer cas. Com hauria dit Josep Pla, això eren “collonades”.

El cafè més popular de l’època era, però, el Cafè Norat, regentat per la família Gussinyer, situat sota les voltes de la Rambla, on ara hi ha una pizzeria. Allà feien via a les tardes gran quantitat d’homes –les dones no s’hi deixaven veure gaire– i llavors l’aroma i el fum dels havans juntament amb la del cafè, així com la remor somorta de les converses, formaven una atmosfera tan irrespirable com rabiosament agradable alhora. Els dissabtes s’omplia amb els tractants de bestiar i de gra, després d’haver fet el negoci al matí, i ben satisfets amb un bon dinar. L’ambient anava augmentant de to, i la cridòria era increïble. Els enllustradors corrien per dessota les taules, restaurant el calçat brut pel fang i la pols que campava pels carrers de Girona. Es deia que al pis superior s’hi jugaven partides de cartes, que eren prohibides perquè s’hi apostava molt fort amb diners, i no era permès. Puc donar fe que a primeres hores de la matinada encara s’hi veia la llum encesa, darrere de les persianes. Corria la brama que més d’un hereu s’hi havia deixat la fortuna, deambulant després per la Rambla, amb el rostre desencaixat.

És cert que les coses ens requen més i les enyorem quan les hem perdut. Ara mateix aquesta ciutat, sense l’ambient dels seus cafès, sembla deserta i solitària. Ens sentim orfes d’una habitud que s’ha tornat de cop pobra i trista. El tancament comporta problemes molt més greus, no ho neguem. Però també ens toca de prop. Ens afecten les persianes abaixades i les cadires apilonades; i sentim que ens falta aquell complement que ens permetia una pausa agradable en bona companyia.

Confiem retrobar-nos aviat a l’entorn d’una taula i unes tasses de cafè fumejants.