No van néixer refugiats

Fa cosa d’un mes, Xavier Graset va entrevistar al programa Més 3/24 el periodista i escriptor kurd Behrouz Boochani arran de l’edició en català de Cap altre amic que les muntanyes (Raig Verd). Boochani va escriure aquest llibre en un centre de detenció a l’illa de Manus, a Papua Nova Guinea, on va estar reclòs del 2013 al 2019. Havia fugit de l’Iran (on va ser perseguit pel seu treball en una revista que contribuïa a preservar la llengua i la cultura kurdes) amb la intenció d’arribar a Austràlia. Al llibre (que, adquirint a la presó un mòbil de contraban, va escriure a través de whatsapps destinats al seu amic filòsof Omid Tofighian) hi explica el seu periple personal i les terribles condicions d’un centre on els reclosos hi patien tota mena de tortures i de vexacions. En començar l’entrevista, Graset va comentar que Boochani va marxar de l’Iran amb el desig d’una vida millor, però que va ensopegar amb les lleis antirefugiats d’un país, Austràlia, suposadament democràtic i respectuós amb els drets humans, que va tancar-lo en una presó. Com en el cas de tantes persones, que cerquen refugi o la possibilitat de sobreviure, i com passa en tants altres llocs: Què són els CIE? Boochani va respondre que, de fet, ell no buscava una vida millor: “Jo tenia una vida a l’Iran. Hi tenia feina i família. Però no m’hi podia sentir segur i exercir-hi la meva feina en llibertat.”

He pensat en la resposta de Behrouz Boochani en veure No vam néixer refugiats, film recentment estrenat concebut per Claudio Zulián, que continua aportant documents de la nostra època: L’avenir (2004), sobre els efectes de l’explotació del carbó (i de l’abandonament d’aquesta indústria) en un poble, Meurchin, del Pas de Calais; l’extraordinari A través del Carmel (2006), en el qual, a través d’un sol pla seqüència, registra veus d’habitants d’aquest barri de Barcelona; i, entre altres, Sin miedo (2018), que recull el testimoni dels familiars dels segrestats i desapareguts durant la guerra civil de Guatemala (1960-1996). Amb No nacimos refugiados, Zulián recorda una evidència que, tanmateix, no sembla que tinguem prou present: les persones refugiades tenien una vida abans de ser-ho; no s’han exiliat buscant una vida millor, sinó per seguir existint un cop al seu lloc d’origen els ha sigut arrabassada la vida que hi havien construït.

‘No vam néixer refugiats’ comença i acaba amb Mohamed Bitari, poeta sirià d’origen palestí (els seus pares van refugiar-se a Síria, l’any 1948, després de la Nakba) que va fugir del seu país en guerra havent lluitat en contra del règim de Baixar al-Assad. “Per evitar que ens detinguessin, ens manifestàvem només durant dos minuts, en els quals em sentia més lliure que mai. Per la revolució ho vaig deixar tot. I ara sembla que ho hagi d’oblidar tot”, comenta Bitari. Què l’ajuda a viure? “Escrivint poesia puc sentir de nou aquells dos minuts de llibertat vertadera. Puc inventar altres mons, crear altres històries. Gràcies a la poesia, les veus dels morts i dels que no poden parlar tornen en la bellesa de la paraula.” En el cas del músic Gabriel Brncic, que va escapar de la tortura de la dictadura argentina, l’ha salvat, com diu ell mateix, la bellesa de la música.

Hi ha refugiats que reconstrueixen el sentit de la seva vida expandint l’ajuda i la solidaritat rebudes: l’exili els ha transformat per sempre. És el cas del palestí Mahmoud Alhawajiri. O de l’advocat guineà José Luis Nvumba Mañana, que explica la relació entre la producció de refugiats i el neocolonialisme: “Hi ha interessos econòmics que mantenen dictadures a l’Àfrica perquè els permeten extreure incontroladament els recursos naturals.” La repressió i la misèria (a causa de l’enriquiment d’uns pocs) creen refugiats. Nvumba explica la persecució que el va dur a refugiar-se a Barcelona, com ho fa el cantant i actor camerunès Boris Talom i Georges Freeman, de Sri Lanka, on va exercir el seu activisme a favor dels drets del col·lectiu LGTBI. També s’hi recull el testimoni de la jove siriana Maysam Zaarour i de la ucraïnesa Irina Batahova, que va marxar del seu país perquè la sanitat no volia costejar la diàlisi del seu marit. Històries de vides plenes de contrarietats i de resistència. En podem aprendre.