Efecte mirall

A priori, els gats i els gossos tenen una sola cosa en comú: són mamífers. Durant els mesos de confinament i d’estiu s’han observat conductes, reaccions i alteracions diametralment oposades entre ells. Quant als gats, independents i solitaris per natura, s’han trobat immersos en un festival d’interacció humana excessiva que els ha generat mutacions inaudites: des de gats que han emmalaltit per estrès, a casos de diabetis, a gats més esquerps o, per contra, més afectuosos que mai. Si hi ha hagut nens a casa, la cosa ha empitjorat encara més. Sobreestimulació i excés de soroll que han creat gats maratonians per passadissos, gats vomitant massa sovint i gats investigadors de nous amagatalls dins de casa. Han descobert que la rentadora, els calaixos de les calces o l’ampit de la finestra del celobert ajuden a silenciar els torracollons dels humans. Els quissos, pobrets, han rebut el temps de convivència com un regal del cel. Els amos sempre a casa. Atencions i moixaines incessants. Més passejades que mai. Qui no tenia gos, va decidir adoptar-ne un durant el confinament, i els van fer servir d’excusa per sortir al carrer. El mes de juny les protectores d’animals van arribar al col·lapse: aquells gossos havien estat membres funcionals d’una família només tres mesos. Aquesta penya té un nom, i vostès ja el saben. Ara, mentre els gats segueixen amargats per tanta unió llefiscosa, els gossos noten l’absència dels amos, que han recuperat la rutina i no paren per casa. Són quissos que grinyolen quan veuen que els humans es preparen per marxar. El resultat torna a ser comú: el món és ple de gats i gossos deprimits o alterats per causes antagòniques. Els humans, en canvi, continuem tan estúpids com sempre. O més.