Arribarem lluny

Podem dir que hem estat més forts que el virus. Més ben dit, si puntualitzem una mica podem dir que malgrat el virus hem aconseguit mantenir una tradició d’anys i panys. A Tor, un poble molt petit del Baix Empordà, hem fet la castanyada i sense trencar cap de les normes establertes per la autoritat competent. No ens hem pogut trobar en el lloc de sempre, però hem inventat una solució: fer una castanyada virtual. Cada família o unitat familiar ho ha preparat tot a casa. Molts fins i tot hem fet panellets per tal que la festa sigui completa. És clar, juguem amb avantatge. Gairebé a totes les cases, ja siguin de primera o de segona residència, tenen llar de foc i, encara que fa més calor que fred, no han faltat les estelles i la torradora, que guardem curosament d’un any per altre. Pràcticament tothom s’hi ha llançat i va resultar una nit bonica, participada. Hi ha qui no deixa de criticar els nous mitjans electrònics com si fossin el dimoni, però nits com la de Tots Sants ens els fan alegrar i pensar que val la pena usar-los.

Hem de mantenir les tradicions, ho crec de veritat. Encara que hi ha gent que pensa que som uns nostàlgics i que el món avança i hem de deixar enrere tot allò que ens enquista al passat. I què? No em barallaré per defensar aquesta meva teoria, però per a mi aquest Tots Sants em trasllada a aquells anys d’infantesa i joventut en els qual el pare s’asseia a l’escó de casa, a la vora de la llar, i nosaltres, els deu fills, havíem d’anar collint les castanyes que queien a terra quan el cap de casa les remenava amb aquella torradora tan grossa, que ens l’havia fet expressament el ferrer del poble, en Casimiro. I com oblidar que quan jo estudiava al seminari de Girona els meus germans pelaven cadascun una o dues castanyes, que després me les posaven dintre de la coixinera de la roba neta que el dissabte portava el transportista de Sant Feliu, mentre aprofitava el viatge per recollir la coixinera de roba bruta per rentar a casa. Una prova més del que ha canviat tot. Dins de la coixinera de la roba neta sempre hi havia aquella carteta del pare que en quatre ratlles em posava al corrent de tot el que havia passat al poble. Ni mòbils, ni internet, ni res, una carteta de mig foli, que el paper era car i no es podia gastar així com així. Però això sí, en català, que el pare era dels que feia les comandes en català als fabricants de teixits de Sabadell i Terrassa. I parlem dels anys cinquanta.

I us diré més, les castanyes que ens menjàvem no solament durant els dies de Tots Sants sinó durant mig hivern les anàvem a collir a uns castanyers que conreàvem a la muntanya. Això vol dir fer-les caure de l’arbre, posar-les en sacs, que carregàvem a l’esquena i que havíem de portar fins a casa, per després espellofar-les. I res de guants ni altres falòrnies, imagineu-vos les punxades que ens clavàvem. No em puc ni imaginar els meus fills o nets fent tota aquesta parafernàlia. Si avui dia haguéssim de fer tot això, s’acabaria la tradició. Per sort, només hem d’anar a la botiga i pagar. I si algú va a buscar castanyes, ho fa per entreteniment, que ja és una altra cosa.

No sabem cap on ens portarà la pandèmia. Em sembla que no ho sap ningú. Per tant, és qüestió de fer servir la imaginació si hem de passar altres tradicions en el futur amb circumstàncies tan o més difícils. D’aquí a quatre dies vindran Nadal, Cap d’Any i Reis, festes que a casa nostra se celebren intensament. Tots esperem la vacuna, encara que em sembla que va per llarg, almenys perquè en surti una que faci l’efecte de debò. Haig de dir que m’he cansat de llegir opinions sobre aquest desgraciat virus. Sembla que ningú no en sap res. Però hi és i hem de fer el que els entesos ens diuen que hem de complir, perquè en cas contrari podria petar tot. Trenquem-nos la closca per si cal fer accions especials. I com deia aquell, no hi ha mal que cent anys duri. Segur que s’acabarà el virus, tindrem vacuna i apareixeran altres virus i altres problemes. Sempre ha estat, és i serà i cal actuar a cada moment de la millor manera possible.