Un temps per a cada cosa

Cada cosa al seu temps i un temps per a cada cosa, diu aquesta sentència de tints bíblics que ens recorda que les coses cal abordar-les quan toca. I que farem tard si deixem que passi el temps que tenia la cosa en qüestió. La societat que quedarà després de la pandèmia serà diferent de la que teníem abans. No descobrim res de nou: la societat ho seria igualment, diferent, perquè el temps ens mou endavant i el futur sempre és canviant. Però una estrebada tant bèstia com la crisi sanitària actual accentuarà o desaccelerarà els canvis de forma més abrupta. Un dels canvis que ha de fer passos agegantats és el de la gestió del temps. La pandèmia ha comportat la implantació del teletreball, que harmonitza millor la vida familiar i la laboral. I també ens ha obligat a fer canvis d’hàbits, encara que sigui per una mesura tant pròpia de l’autoritarisme com és un toc de queda o un tancament perimetral del país i dels nostres pobles. Hem hagut de canviar per imposició alguns costums i potser, quan passi tot això, ens haurem tornat més feréstecs en les nostres relacions socials. Però tot plegat també ha de servir per activar la implantació de polítiques del temps arreu d’Europa, que ens permetin millorar la qualitat de vida. Al nostre país, el Pacte per la Reforma Horària i el pla Viure Millor aprovat pel govern català són eines que haurien de prémer l’accelerador per intentar que la societat que ens quedi després de la pandèmia tingui ben regulats els usos del temps. La reforma horària –qui l’impulsa ja ho té clar– no vol dir només fer un simple canvi d’horaris. Vol dir tot un seguit de mesures que ens ha de conduir cap a ciutats sostenibles, amb hàbits més saludables, amb més qualitat de vida, amb horaris més racionals i flexibles i amb l’impacte que tindrà tot plegat en relació, entre d’altres coses, amb la igualtat de gènere. Vol dir que puguem tenir un temps per a cada cosa.