Madrid dispara xafarderies

Va haver-hi uns anys en què a Madrid creien que podien aturar l’expansió de l’independentisme utilitzant la corrupció com a arma de desprestigi. Al capdavall, durant dècades el sistema polític català no era més que un subsistema de l’espanyol i, per tant, contenia una xarxa espessa de favors, comissions, diners opacs i empreses amigues. Era fàcil, per tant, activar investigacions selectives orientades a dinamitar la credibilitat dels líders d’aquell catalanisme que anava tornant-se independentista. El símbol de tot això és la caiguda de la família Pujol i la imatge diferencial que se’n va derivar. Dels dos grans partits de la Catalunya autonòmica –ambdós comissionistes igual–, CDC és recordada gairebé exclusivament per la corrupció. El PSC, per contra, manté sigles i lideratges tan antics com el de Miquel Iceta.

El cas, però, és que van passar els anys i els escorcolls de la Guàrdia Civil no causaven l’efecte buscat. Aleshores van començar les campanyes de difamació, com aquell compte suís que van atribuir a Xavier Trias en plena campanya electoral o les insinuacions permanents respecte a qualsevol subvenció pública. Tot plegat va contribuir a fer créixer la desconfiança de l’opinió pública no pas contra l’independentisme sinó respecte a les institucions espanyoles, jutges i policies inclosos. Les ràtzies policials i la sentència del Suprem no van fer res més que aprofundir aquest recel. I ara hem entrat en la tercera fase. Sense corrupció real ni facilitat per calumniar, ja només els queda la tafaneria. L’operació Volhov és això, ara ens envien intimitats i xafarderies. L’últim cartutx de la propaganda espanyolista és de fogueig.