Manca d’autoritat

Estem pagant, tots els humans, ciu­ta­dans de mit­jana edat i la gent gran, la gran manca d’auto­ri­tat. Un dèficit que es veu durant aquesta pandèmia de forma cla­mo­rosa quan ells són incapaços de con­tro­lar el per­so­nal. Un con­se­ller de la Gene­ra­li­tat insis­tia que el virus estava des­con­tro­lat. No, hono­ra­ble con­se­ller, no és el virus el des­con­tro­lat sinó el per­so­nal que no té qui el governi amb mà dura. De fa temps s’hau­rien d’haver aca­bat les reco­ma­na­ci­ons i les cri­des a la res­pon­sa­bi­li­tat. Deu ser que som demòcra­tes i no volem impo­sar. S’uti­litza exces­si­va­ment l’expressió res­pon­sa­bi­li­tat diri­gida a qui ja ho són, com si aquesta fos innata en la per­sona. No, hono­ra­bles, i no a tots aquells que no hi posen les mesu­res con­tun­dents. Bars i res­tau­rants, que com­plien totes les mesu­res i més, han tan­cat per culpa dels que no les com­plien. Comerços buits o tan­cats. Soc d’aquells que pen­sen que el des­con­trol no ve dels bars, res­tau­rants, tea­tres, cine­mes, cen­tres comer­ci­als, sinó dels des­con­tro­lats que tenen nom i cognoms i que van lliu­res per les pla­ces i jar­dins, o d’aquells que fan tro­ba­des d’ama­ga­to­tis. Es quei­xen els comer­ci­ants, els taxis­tes, els de la cul­tura, els flo­ris­tes, els d’estètica, però alguns tenen sort i tre­ba­llen, com gim­na­sos o per­ru­que­ries. La culpa no és del virus, només, és de la manca d’auto­ri­tat dels nos­tres polítics i de la manca d’efec­tius dels ens locals. Qui con­trola els des­con­tro­lats? Ningú amb capa­ci­tat de con­tro­lar. És cert que no podem tenir un poli­cia al cos­tat de cada per­sona. Però cal mà dura i exem­plar amb aquells que no res­pec­ten les nor­mes de con­vivència que ens hem donat si volem sobre­viure. I això, quan no es com­pleix s’ha de per­se­guir de forma exem­plar.

Dis­sabte, en un muni­cipi de la costa, les mesu­res de res­tricció es com­plien només par­ci­al­ment. Hi havia cir­cu­lació a par­tir de les deu de la nit i els grups de més de vuit joves es reu­nien en els seus llocs habi­tu­als, alguns amb mas­ca­reta i d’altres no. Altres grups juga­ven en un parc infan­til clau­su­rat sense cap con­trol. Ningú vigila i els via­nants rebem un insult si els diem alguna cosa. La poli­cia té els cot­xes apar­cats davant de l’ofi­cina i al car­rer no s’observa vigilància. A sota de casa, a Girona, els joves es reu­nei­xen cada dia pel matí, mig­dia i tarda, en grups que oscil·len entre els vuit i deu, sense mas­ca­reta i jugant amb el mobi­li­ari urbà i els jocs infan­tils. Aquesta nit cor­rien pels car­rers i els sen­ties com reien, ali­ens al toc de queda. Després tots aquests joves se’n van a casa i l’endemà a l’ins­ti­tut, fent girar la ruleta asimp­tomàtica de la mala sort. Un altre ciu­tadà es queixa que això és gene­ra­lit­zat i es pre­gunta qui para tot això. A sota de casa seva, explica, estan tot el dia asse­guts a les jar­di­ne­res con­su­mint bir­res, i d’altres de més menuts que tenen uns pares que els dei­xen uti­lit­zar impu­ne­ment uns jocs clau­su­rats men­tre ells la fan petar amb la cigar­reta a la mà i con­sul­tant el mòbil. Qui para tot això? És una autèntica ver­go­nya que se’ns demani res­pon­sa­bi­li­tat als que l’exer­cim amb l’exem­ple i que no es per­se­gueixi dura­ment els incom­pli­dors, els menors i els seus pares per la seva irres­pon­sa­bi­li­tat com a màxims edu­ca­dors dels seus fills. Ja n’hi ha prou de dema­nar i no donar, de con­ti­nuar amenaçant amb res­tric­ci­ons supe­ri­ors quan aques­tes es podrien sua­vit­zar si tot­hom, polítics inclo­sos, res­pon­gues­sin amb l’auto­ri­tat que els cor­res­pon. Cal apli­car mà dura encara que no ens agradi però és l’únic mis­satge ente­ne­dor. I després ens quei­xa­rem de la duresa de les noves mesu­res, les d’un Nadal estrany i les d’uns Reis amb mas­ca­reta.