Manca d’autoritat

Estem pagant, tots els humans, ciutadans de mitjana edat i la gent gran, la gran manca d’autoritat. Un dèficit que es veu durant aquesta pandèmia de forma clamorosa quan ells són incapaços de controlar el personal. Un conseller de la Generalitat insistia que el virus estava descontrolat. No, honorable conseller, no és el virus el descontrolat sinó el personal que no té qui el governi amb mà dura. De fa temps s’haurien d’haver acabat les recomanacions i les crides a la responsabilitat. Deu ser que som demòcrates i no volem imposar. S’utilitza excessivament l’expressió responsabilitat dirigida a qui ja ho són, com si aquesta fos innata en la persona. No, honorables, i no a tots aquells que no hi posen les mesures contundents. Bars i restaurants, que complien totes les mesures i més, han tancat per culpa dels que no les complien. Comerços buits o tancats. Soc d’aquells que pensen que el descontrol no ve dels bars, restaurants, teatres, cinemes, centres comercials, sinó dels descontrolats que tenen nom i cognoms i que van lliures per les places i jardins, o d’aquells que fan trobades d’amagatotis. Es queixen els comerciants, els taxistes, els de la cultura, els floristes, els d’estètica, però alguns tenen sort i treballen, com gimnasos o perruqueries. La culpa no és del virus, només, és de la manca d’autoritat dels nostres polítics i de la manca d’efectius dels ens locals. Qui controla els descontrolats? Ningú amb capacitat de controlar. És cert que no podem tenir un policia al costat de cada persona. Però cal mà dura i exemplar amb aquells que no respecten les normes de convivència que ens hem donat si volem sobreviure. I això, quan no es compleix s’ha de perseguir de forma exemplar.

Dissabte, en un municipi de la costa, les mesures de restricció es complien només parcialment. Hi havia circulació a partir de les deu de la nit i els grups de més de vuit joves es reunien en els seus llocs habituals, alguns amb mascareta i d’altres no. Altres grups jugaven en un parc infantil clausurat sense cap control. Ningú vigila i els vianants rebem un insult si els diem alguna cosa. La policia té els cotxes aparcats davant de l’oficina i al carrer no s’observa vigilància. A sota de casa, a Girona, els joves es reuneixen cada dia pel matí, migdia i tarda, en grups que oscil·len entre els vuit i deu, sense mascareta i jugant amb el mobiliari urbà i els jocs infantils. Aquesta nit corrien pels carrers i els senties com reien, aliens al toc de queda. Després tots aquests joves se’n van a casa i l’endemà a l’institut, fent girar la ruleta asimptomàtica de la mala sort. Un altre ciutadà es queixa que això és generalitzat i es pregunta qui para tot això. A sota de casa seva, explica, estan tot el dia asseguts a les jardineres consumint birres, i d’altres de més menuts que tenen uns pares que els deixen utilitzar impunement uns jocs clausurats mentre ells la fan petar amb la cigarreta a la mà i consultant el mòbil. Qui para tot això? És una autèntica vergonya que se’ns demani responsabilitat als que l’exercim amb l’exemple i que no es persegueixi durament els incomplidors, els menors i els seus pares per la seva irresponsabilitat com a màxims educadors dels seus fills. Ja n’hi ha prou de demanar i no donar, de continuar amenaçant amb restriccions superiors quan aquestes es podrien suavitzar si tothom, polítics inclosos, responguessin amb l’autoritat que els correspon. Cal aplicar mà dura encara que no ens agradi però és l’únic missatge entenedor. I després ens queixarem de la duresa de les noves mesures, les d’un Nadal estrany i les d’uns Reis amb mascareta.