Epitafi per a un nen vell

Ens podem imaginar què hauria fet Mafalda davant d’aquest nen vell que es resisteix a baixar de la pilota quan sona el timbre de final de pati i és descavalcat, entre crits, insults i plors, per un tranquil però determinat professor que l’arrossega fins a la porta de sortida (i recupera per a la resta d’alumnes el món alliberat). El títol del gag?: “Previsió del que pot passar si al mes de novembre...” Previsió complerta, ben cert, però avui ens permetem una saludable riallada o un sospir d’alleujament mentre l’execrable s’enfronta als seus dimonis i cueja fins al patetisme final. Morir matant és el seu lema, per això té tanta importància que el seu successor, Joe Biden, surti a pronunciar el discurs de victòria amb el tema de Bruce Springsteen We take care of our own i posi èmfasi en la necessitat de rebaixar la tensió, parlar els uns amb els altres, entendre que els rivals no són enemics i curar ferides –profundes ferides: l’escletxa social i el racisme, en què Trump ha calat foc–. No serà gens fàcil, ho sap la vicepresidenta Kamala Harris –vestida de blanc sufragista i música de Beyoncé–, que recorda la seva mare i les generacions de dones negres, asiàtiques, blanques, llatines i natives americanes que han obert camí per poder arribar a aquest moment (el moment en què aquella nena segregada està fent història). Un gran pas i un merescut epitafi per a qui ha onejat la bandera del supremacisme i del masclisme i ha menyspreat el poble que diu protegir mentre li inocula odi. “On són els ulls que miren, el cor que estima...?”, diu la cançó de Springsteen. Ja és molt saber on no són.