No és gens OK, ‘boomer’

S’apropava Sant Joan, i aprofitant un sopar, a traïció, el pare va fer aquell posat de “nois, hem de parlar”. Els dos fills adolescents se’n van adonar de seguida i van deixar de mastegar, expectants. I el pare els va dir que, ara que estaven a punt d’entrar a la fase 4 de desconfinament i per fi deixarien d’estar tancats a casa, havien de tenir clar que amb el virus corrent alegrement per tot arreu no podrien fer vida normal. Que es fessin a la idea que no podrien sortir amb els amics com si no passés res, que s’haurien d’acostumar a veure’ls amb mesures de seguretat. “És una merda –hi va afegir, empàtic–, però ens hem de protegir i hem de protegir els altres.”

El petit s’ho va prendre amb calma (“ja ho sabem, pare”), però la gran va saltar com una molla, amb els ulls encesos: “No hi ha dret. I si creieu que deixaré cap distància de seguretat amb en P., ho teniu clar!” Ella, persona sensata i responsable, havia intentat no pensar-hi gaire. Les primeres sortides al carrer després de tantes setmanes li havien permès crear la falsa sensació que tot acabaria sent com sempre. Però aquell comentari del pare, posant paraules a la realitat que havia intentat oblidar, va ser la gota que va fer vessar un got que no era conscient que feia mesos que omplia d’angoixa, incertesa i ràbia. “Quant temps durarà, això?”, va dir cridant davant la mirada atònita de la família. Mig tremolosa, va recollir el plat i el got. Ja no tenia gana.

Quan va començar el confinament, molts joves van viure la situació amb una barreja de sentiments. La novetat d’una imposició tan surrealista podia tenir certa gràcia al principi, sobretot per l’insòlit alliberament de classes, exàmens i altres obligacions, però la clausura a casa 24/7 amb pares i germans i la separació forçosa d’amics i parelles es van acabar fent molt dures. Als mitjans, a banda de les persones que emmalaltien i morien per culpa de la Covid, tothom semblava preocupar-se per la gent gran, pels adults que patien per la feina, pels sanitaris que estaven saturats..., i a la televisió feien reportatges diaris sobre els pobres esportistes que no tenien més remei que entrenar-se als enormes gimnasos de casa seva. Més endavant, es van alçar moltes veus pels drets de les nenes i els nens. Però els joves, i especialment els adolescents, van ser pràcticament invisibles. Eren un col·lectiu encara no productiu, que no patia especialment l’atac del virus i prou autosuficient per no suposar un problema organitzatiu per a la família si els pares sortien a treballar, perquè es podien quedar sols. No eren un problema, vaja, i per això en aquells primers mesos d’emergència no van ser prioritaris. Una sort i una desgràcia.

I van resistir. La majoria van fer classes a distància, pocs es van posar malalts, i van seguir disciplinadament el compte enrere del desconfinament, quin remei. Les pantalles, sovint tan menyspreades, no només van servir per jugar i mirar sèries, sinó també per estudiar i per mantenir un contacte social que els calia desesperadament. I així van anar passant fins que van poder tornar a sortir de casa i veure els amics. Però amb l’obligació d’estar separats. Emmascarats. I molt, molt limitats.

Si ets adult i tens una vida personal més o menys estable, aquest temps d’aïllament social pot ser difícil, però segurament no serà transcendent. Però la pregunta desesperant, quan ets adolescent, és “quant temps durarà, això?”. Perquè només un cop a la vida es tenen tretze, disset o dinou anys. És temps de sortir, enamorar-se, conèixer molta gent, tornar-se a enamorar, voltar, anar a dormir a casa de les amigues, compartir glops de cervesa, riure fort, cantar, cridar, abraçar-se... Coses que ara difícilment poden fer, perquè són entre les més perilloses. El problema és que no són capricis: és part essencial de la feina per fer-se grans. Per això, estimats adults madurs (o boomers, tal com en diuen ells), no els criminalitzem, perquè a ells no només els han robat la primavera del 2020 com a la resta: a ells els estan robant un temps preciós de la seva joventut. N’hi ha per enfadar-se molt.