Una vella i trencada crossa

Poc ajuda a calmar els ànims l’embolic que es va generar ahir amb els ajuts per als autònoms. I el problema és que ja són el pa de cada dia els entrebancs burocràtics o tecnològics per accedir a les misèries econòmiques que s’estan repartint per fer front als efectes de la pandèmia. Un suspens com una casa de pagès que podríem fer extensiu a tota l’administració en general, a la d’aquí i a la d’allà. El col·lapse d’ahir era més que previsible. Una partida de 20 milions d’euros, amb un màxim de 2.000 euros per autònom, ja fa evident que els diners no arribaran a tothom. I si, a més, les ajudes es resolen per ordre de petició, la cosa es converteix en una mena de cursa, una competició gairebé fratricida per veure qui és el primer de prémer el botó d’enviar. I –no podia ser d’una altra manera–, davant l’allau, el sistema es va col·lapsar. Personalment, fins ara havia comprat l’argument que vivim una situació inèdita i ens ha agafat a tots amb el peu canviat. Però, pràcticament vuit mesos després d’iniciar-se la crisi sanitària, les excuses es van acabant. Moltíssima gent les està passant magres i l’exigència cap a les administracions ha de ser màxima. No pot ser que el ciutadà vagi entomant tots els cops i pretenguin que es mantingui dret amb una vella i trencada crossa.