Els polítics no són enemics

Fa uns dies un conegut polític independentista va fer referència als “enemics” que tenim al govern central i a l’Estat espanyol. Va ser una frase desafortunada des del meu punt de vista, ja que entenc que els polítics no tenen enemics. He buscat al Gran Diccionari de la Llengua Catalana el significat de la paraula i he trobat que en el centre de la definició hi ha l’expressió “fer mal a l’altre”. No crec que la política tingui aquesta mateixa raó, de la mateixa manera que el Real Madrid no és enemic del Futbol Club Barcelona.

En el món polític, en l’esportiu i en molts d’altres camps trobem contraris, oposició, però no un grup de persones a les quals es vulgui fer mal. El senyor Rufián no vol fer mal a cap de les persones que seuen al costat seu a l’hemicicle de les Corts espanyoles. Cap soci del Barça voldria fer mal a Sergio Ramos, tot i que en aquest cas ho hauria de dir amb la boca petita. L’enemistat s’identifica amb actes de violència propis d’una guerra en la qual hi ha, teòricament, el dret a esclafar el teu enemic, en el benentès que el contrari es proposa fer el mateix amb tu.

En les darreres eleccions als EUA, mister Trump, aquest delicadíssim representant de la política de tirar pel dret, no ha arribat a tractar d’enemic Joe Biden, si més no, no hi he trobat cap referència. Després de les eleccions, The New York Times va publicar un mapa dels EUA dibuixat en un sol color. Després dels nombrosos mapes en els quals els EUA estaven dividits per nombroses fronteres que identificaven els estats i pintats amb els colors del partit que donaven per guanyador, ja es poden imaginar el que volia dir el color únic: un sol país.

Tal com estan les coses a Catalunya, ens convindria afinar les nostres expressions. Podem parlar del contrari, del que s’oposa a les nostres posicions, del qui ens fa la punyeta –amb perdó– a l’hora de construir un pont o una carretera, però mai hem de dir que tenim un enemic al costat, o més ben dit davant, perquè això suposa el trencament de l’entitat política que hi ha al darrere.

A Europa estem intentant construir la Unió Europea. No tinc cap dubte que tard o d’hora s’hi arribarà, ja que el món s’ha globalitzat i no pot ser que cadascú vagi pel seu compte. Això voldrà dir que hi haurà els Estats Units d’Europa –Catalunya entre ells–, els Estats Units d’Àsia –Xina a part–, els EUA d’Amèrica, i el cinquè continent que ha de vetllar pels seus cangurs i els seus kiwis.

A Catalunya tenim un veí que és més gran que nosaltres, més fort i que té consagrada la unitat d’Espanya com una de les seves realitats permanents. Ens costarà Déu i ajut aconseguir la independència, però l’aconseguirem si és dintre d’una Europa federal, com més d’una vegada he dit. En tot cas, mai parlarem amb un enemic. Encara recordo no fa pas tants anys quan en un partit de futbol d’Alemanya Federal amb els Països Baixos, Johann Cruyff va escopir als peus del jugador alemany que el marcava. I és que aquests havien fet molt de mal al seu país durant la II Guerra Mundial. Que quedi clar, en tot cas, només hi ha enemics si hi ha guerres que creen odi. Un parlament o un camp de futbol no han de crear odi, ni que sigui contra l’àrbitre.

En definitiva, pau i tranquil·litat; simpàtics o antipàtics; agradables o desagradables, però en cap cas enemics, si ens dediquem a parlar en un parlament o a participar en una votació. I no torno a esmentar Sergio Ramos com a exemple de tot el contrari al que he dit, perquè sempre hi ha excepcions.