Tots els miralls

Hem de fixar els moments bons en el record, perquè els dolents ens desborden, ens sobrepassen. I en temps de pandèmia encara més. Aquest tancament social, que en circumstàncies normals podria servir per retrobar-nos, per aturar-nos a pensar, també ens afegeix un punt més de deshumanització. És clar que no és una tria personal. Ens hem quedat sense poder relacionar-nos, sense vida social, sense trobar-nos, a toc de decret, a toc de queda i de confinaments. I encara que l’objectiu sigui salvar vides i acabar aquest malson, ens anem corcant sense rialles franques i sanes, sense els somriures que amaguen les mascaretes. Creixem amb un paisatge humà, familiar, d’amics, que anem deixant enrere en una espiral que hem cregut que era normal. I quan arriba un sotrac, una pèrdua, una mort, com les que anem tenint tots aquests mesos, en què les exigències sanitàries compliquen els comiats i els dols, sí que ens crema el foc interior. Vicent Andrés Estellés tenia aquella mort petita, i ara que tenim morts a balquena, jo tinc, i tenim tots, la de la meva cosina Anna Maria Forasté, que va néixer amb la complicació de la síndrome de Moebius que ens va mostrar una altra manera de somriure i de ganes de comunicar-se i d’estimar.

Aquells dies de petits en què anàvem de casa en casa de padrines i padrins, d’oncles i tietes, de cosines i cosins, hi ha un moment en què passen a ser un reialme perdut. Després ens xucla l’oblit.

Com escrivia Miquel Martí i Pol, a qui aquest any recordem i homenatgem a les xarxes reproduint i recitant els seus poemes, necessitem tots els miralls per fugir de la por, tots els miralls perquè l’aigua no perdi ni el seu ritme pausat ni el seu misteri. Tots els miralls per recordar.