De CiU a l’actualitat

Durant més de trenta anys, CiU va dominar clarament el panorama polític català, especialment en les eleccions al Parlament de Catalunya. El seu líder, Jordi Pujol, va governar la Generalitat 23 anys i algunes legislatures amb majoria absoluta. Artur Mas va continuar el llegat de Jordi Pujol fins a les eleccions del 2015. No podem oblidar que CiU era una coalició, amb un soci majoritari (Convergència) i un de minoritari (Unió). Les relacions entre les dues formacions no van ser mai fluides. Les tensions es repetien un dia sí i l’altre també. Però mai varen trencar.

En les eleccions del 2015, quan el procés cap a la independència ja era majoritari en la societat catalana, Unió es despenja de la candidatura de Junts pel Sí (Convergència i Esquerra, bàsicament). A partir d’aquesta data, el que fins aleshores era Unió es va escindir en dos grups: el d’Espadaler, que es declarava no independentista, i el de Toni Castellà i Núria de Gispert (Demòcrates), clarament independentistes.

Convergència, per moltes circumstàncies que ara no és moment d’analitzar, va canviar de nom. En un congrés, més aviat tens, s’escull el nom de PDeCAT, amb Artur Mas com a president i Marta Pascal com a coordinadora general. Aquesta nova dominació acull tot el món postconvergent. Ràpidament, però, Puigdemont i tota una colla se’n despengen i funden JxCat. De moment, el PDeCAT forma part de JxCat. Les tensions amb Marta Pascal cada dia són més evidents. Puigdemont i els independents de JxCat pressionen perquè el PDeCAT desaparegui dins de JxCat. Abans, Marta Pascal ja havia abandonat el PDeCAT i organitzat el PNC (Partit Nacionalista Català). El PDeCAT, davant l’envestida de Puigdemont i els seus, es resisteix a desaparèixer i manté la pròpia organització i candidatura per a les properes eleccions.

En aquests moments, tenim:

- Demòcrates. Antoni Castellà, que diu que només anirà en una candidatura que defensi la unilateralitat. Del contrari es presentarà en solitari.

- El PNC de Marta Pascal ja és segur que es presentarà a les eleccions del febrer.

- PDeCAT, que presentarà Àngels Chacón com a presidenciable. Rere seu, té quatre diputats a Madrid, quatre al Parlament de Catalunya i més de 150 alcaldes.

- JxCat, de Carles Puigdemont. Ell no es presentarà com a presidenciable però sí com a líder de la formació, i segurament tindrà Laura Borràs com a presidenciable efectiva.

Ens podem preguntar per què dins el món postconvergent, ells que demanen sempre a ERC unitat, no han aconseguit la seva pròpia unitat. És que a la CUP no hi ha divergències i tensions? És que a ERC tot és una bassa d’oli? Però malgrat totes les tensions i divergències, no porten a divisions i separacions. Per què dins el món postconvergent sí? És per manca de lideratge? És que hi ha un lideratge massa poc flexible? És que hi ha un lideratge massa personalista? El temps i els ciutadans ho diran.