Generacions

Diuen que cada gene­ració té la seva guerra, el seu moment, la seva opor­tu­ni­tat de can­viar el món. El seu Maig del 68. No sem­pre se’n sur­ten. L’ano­me­nada gene­ració X, aquests que ara tenim de 40 a 50 i pocs anys, no hem arri­bat mai a aga­far el poder del tot: enclaus­trats entre el tap d’una nom­brosa gene­ració ante­rior, i la força i la impaciència dels mil·len­nis­tes que pugen a con­ti­nu­ació, la crisi del 2008 ens va aga­far en el moment de con­so­li­dar els pro­jec­tes vitals, d’aga­far les reg­nes, d’ocu­par el poder. Una gene­ració per­duda, en diuen alguns.

Ara en venen de nous. La gene­ració Z. Ado­les­cents i joves que van créixer amb el bany de rea­lisme econòmic i con­sum limi­tat de la dar­rera dècada, molt cons­ci­en­ci­ats del des­as­tre ambi­en­tal i de les tares que són el mas­clisme i l’homofòbia, més gru­pals que indi­vi­du­als i amb les seves xar­xes soci­als ple­nes d’un humor absurd, des­a­com­ple­xat i intel·ligent. Durant el coro­na­vi­rus se’ls ha asse­nya­lat. Se’ls han tan­cat les uni­ver­si­tats, se’ls han pro­hi­bit les fes­tes, les tro­ba­des, els estius, la vida. Tot. Quan al setem­bre es reo­brien esco­les i ins­ti­tuts, molts hi veien una apo­ca­lipsi de con­ta­gis mas­sius i esco­les tan­ca­des.

No ha estat així, fins ara. Cada cop que es detecta un posi­tiu en un grup de secundària, les PCR dels com­panys no mos­tren cap allau de nous con­ta­gis, sinó con­tenció i fre. Sis hores tan­cats en una mateixa aula i man­te­nen el virus a rat­lla. Amb mas­ca­re­tes i pupi­tres dis­tan­ci­ats, amb els patis divi­dits com els tan­cats del bes­tiar, sense sor­ti­des, ni colònies, ni esports a la tarda. Sense res. Ho resis­tiríem, això, nosal­tres? Estan fent la seva guerra, i la fan bé. Es men­ja­ran el món.