El terror de l’assetjament

Un ser­vi­dor, que ja pen­tina cabells blancs, va sobre­viure no només al pati del col·legi, sinó a uns reli­gi­o­sos que tenien més de sàdics que de refe­rents; en tot cas podien ser refe­rents, per sàdics. El mal­trac­ta­ment no és donar cops al cla­tell, no; el mal­trac­ta­ment pot ser tan sub­til que ni te n’ado­nes, i quan ho fas ja pots ser un espècie de zombi amb síndrome d’Esto­colm, fins i tot. Quan en saps casos, per exem­ple labo­rals, alguns de ter­ri­bles, dig­nes de pel·lícula de ter­ror, no pots dei­xar de sen­tir un cal­fred. No som cons­ci­ents del que pas­sen mol­tes per­so­nes, no. I quan un jutge diu que s’han de pagar 13.000 euros per com­pen­sar, un té una esgar­ri­fança més en pen­sar que, en el fons, el diner no podrà res­ca­ba­lar el dolor, immens, pro­fund.