Fets exemplars

Els Pre­mis Lite­ra­ris de Girona, a través de les obres edi­ta­des, ens han acos­tat als temes més actu­als de la huma­ni­tat, fins i tot de forma rei­te­rada. L’any 2010, per exem­ple, el premi Ber­trana se l’empor­ta­ven Nadia Ghu­lam i Agnès Rot­ger con­jun­ta­ment, per la novel·la El secret del meu tur­ban, sobre la joven­tut de la Nadia (Kabul, 1985) i el drama del seu país, l’Afga­nis­tan. A causa d’una bomba, la Nadia, de petita, va tenir feri­des greus i, quan va sor­tir de l’hos­pi­tal dos anys després, es va tro­bar que els tali­bans impe­dien a les dones tre­ba­llar fora de la llar. Va deci­dir ves­tir-se de noi i durant deu anys es va fer pas­sar per home per poder por­tar un sou a casa. Enguany, Ruth Tormo ha gua­nyat el premi Mun­ta­ner, de lite­ra­tura juve­nil, amb Sense codi de bar­res, una nar­ració on s’explica l’explo­tació infan­til a Ban­gla­desh. A Amina, una cosi­dora de 14 anys d’un taller de con­fecció de pan­ta­lons, se li acut ama­gar un mis­satge dema­nant auxili a la vora d’una de les peces que, casu­al­ment, arriba a casa nos­tra a les mans d’un usu­ari, també de 14 anys, que inten­tarà tro­bar l’autora de la nota. El lli­bre resulta amè i ade­quat al públic jove, amb un llen­guatge adi­ent, mal­grat que el secre­tari del jurat, David Cirici, va dir que podia haver con­cur­sat, també, en un premi de novel·la per a adults. El cert és que els dos lli­bres radi­o­gra­fien molt bé alguna de les xacres del món ori­en­tal (de la qual som còmpli­ces). Al cos­tat de les tares hi ha, però, fets exem­plars. Fa prop d’un mes, en el pro­grama de Gemma Nierga de TV3 Els meus fills retrobàvem la Nadia Ghu­lam que expli­cava com, en venir final­ment a Cata­lu­nya, va ser aco­llida per una família de Bada­lona. Va ser molt edi­fi­cant cons­ta­tar el tracte que li havien donat Josep Soler i Maria Carré, els pares adop­tius, i els fills que ja tenia el matri­moni, que van accep­tar la Nadia amb tota natu­ra­li­tat, com si es tractés d’una ger­mana més. Vaig seguir amb goig el pro­grama, tant per la satis­facció de com­pro­var la tra­jectòria d’una noia que havia sal­tat a la fama a través dels nos­tres pre­mis lite­ra­ris de Girona, com per la càrrega emo­ci­o­nal i exem­pli­fi­ca­dora d’una família que, si no arriba a ser per la tele, hau­ria que­dat en l’ano­ni­mat i ara, com a mínim, va poder ser­vir de mirall per a molta gent. Vol­dria creure que ens dei­xem impac­tar per les acti­tuds dels cràpules, pels fets que fan soroll, però que a la vida hi ha, també, mol­tes famílies, com la de Bada­lona, que per­me­ten seguir cre­ient en les per­so­nes.