De set en set
Em dec a tu
Deure’s a l’altre, com si d’alguna manera ens haguessin programat per fer-ho, no té res a veure amb la submissió o la possessió. La seguretat de deure’s a l’altre, de ser-hi més enllà de les barreres físiques, és una sensació que ve de dins i a la qual no es pot renunciar. Deure’s a l’altre passa per mirar l’última pel·lícula de Bob Esponja al sofà de casa un dissabte plujós i trobar-hi poesia. Deure’s a l’altre vol dir haver de suportar la muntanya russa emocional d’un adolescent geniüt. Deure’s a l’altre significa estimar, malgrat tot i tothom, fins al límit del silenci. Cal donar-se la mà i l’ànima fins que caigui el teló. A menys d’un mes de Nadal, la incomunicació i la distància segueixen dominant el panorama. Fa temps que els carrers han amagat els somriures i les famílies s’abracen menys que mai. Anem per la vida a la velocitat del batec de les ales d’un colibrí, i això dificulta pensar la calma. Quan decidim deure’ns a l’altre, apareix aquella motivació emocional que endreça el cap i fa desaparèixer la turba de coloms que fins fa poc fèiem volar per lluitar contra el pas imparable de les hores. Arribarà el dia, no gaire llunyà, que podrem recórrer a les càpsules de records, als microxips de l’oblit i a les píndoles de la felicitat. Fins que aquest futur no arribi, val més que ens deguem a algú, que en tinguem cura per poder sumar. La vida, tota sola, ja ens resta cada dia. Deure’s a algú altre és, també, una via d’autoconeixement, en la mesura que ajuda a entendre de quina pasta estem fets, quins valors posem en primer pla, què ens importa i a què dediquem les nostres il·lusions. Quan deure’s a l’altre es fa una obligació, la cosa no funciona, perquè talla les ales de la merescuda llibertat. No es tracta de ser cap oenagé. Només cal saber estimar bé.