La DUI

És un procés. I a poc a poc ho aconseguiran. Eixamplar la base. De catalans emprenyats. Sobretot amb aquests fulls de ruta tan clars. La llista de damnificats cada vegada és més extensa. Podríem començar esmentant els autònoms. Que n’estan farts, de l’autonomia. Deuen voler la independència. D’ells. Però el memorial de greuges és més llarg. Mirin els restauradors. Quin goig que fan cridant llibertat. Ja no els alimenten les molles (del delivery). Volen el pa sencer. Cada dia hi ha més catalans partidaris de la confrontació intel·ligent. I això que tenen bons bíceps. Però diuen “deixa’m que et cuidi”. I dels catalans que ja han desconnectat o que ja no connectaran mai, què me’n dieu? Quines ganes de primavera tenen els adolescents. Bé, o simplement d’anar a entrenar-se. Sí, els ciutadans de Catalunya –els músics, per exemple, o els actors– estan disposats a autodeterminar-se. D’ells. Amb la revolució dels somriures, això sí. Bé, el somriure no es veu amb la mascareta, però segur que hi és. Només cal fixar-se en les manifestacions. Ni un paper a terra. I quin bé de Déu de distància social. Fins i tot hi ha gent moderada que està disposada a fer una DUI. Això sí, seguiran asseguts a la taula de diàleg. I no s’aixecaran. Encara que, de moment, al davant no hi hagi ningú. Sí. Cada cop hi ha més catalans en contra de l’autoritarisme, de l’almoina, d’una administració fallida i del mal govern. Farts que no hi hagi ni salut, ni economia, però misses sí. El món ens mira. Llàstima que ningú pugui entrar i sortir perquè hi ha un tancament perimetral. Calla, que no fos això, la independència.