Bretxes

La pri­mera apli­cació sociològica de “bretxa” va ser al “gènere” (per cert, paraula de discòrdia entre femi­nis­tes de tota la vida i les que­ers, rela­ti­vit­za­do­res dels sexes que encara no s’ado­nen que “femi­nista queer” és un oxímoron amb cadu­ci­tat asse­gu­rada). La bretxa de gènere sol tenir un trac­ta­ment poc rigorós. Que l’arri­bada d’una dona al lloc més alt sigui un èxit sols seu (tot i con­sis­tir en què un Biden qual­se­vol posi de segona una dona pen­sant que ara mola), i que si no hi arriba apa­re­gui la idea d’un sos­tre de vidre culpa dels altres, és una para­doxa argu­men­ta­tiva con­si­de­ra­ble, una des­cripció de la rea­li­tat tan vic­ti­mista com des­me­mo­ri­ada d’un fet ina­pel·lable: la ges­tació està con­si­de­rada una inca­pa­ci­tat labo­ral, i tot i que les dones fem veure que no passa res, com la cam­pe­rola indígena que acaba de parir i segueix la feina, en el món civi­lit­zat s’hi han apa­re­llat con­tingències com la baixa per mater­ni­tat o per embaràs de risc. Deu ser perquè parir, cap cosa al món és com­pa­ra­ble, com­porta certs incon­ve­ni­ents, impe­di­ments i fins i tot can­vis de pri­o­ri­tats. Per la resta, no conec cap dona que fent la mateixa feina en la mateixa cate­go­ria labo­ral i durant el mateix nom­bre d’hores no cobri el mateix sou que un home. La resta de situ­a­ci­ons con­di­ci­o­na­des de la mater­ni­tat, mol­tes a millo­rar, sols des­a­pa­rei­xe­ran i serem defi­ni­ti­va­ment (i trista) iguals quan els fills es tin­guin en pro­ve­tes. Ara que la força física perd pro­ta­go­nisme, no patei­xin, la pro­veta ens igua­larà. Matrix va arri­bant.

Ja fa uns quants anys que també es parla de bretxa digi­tal, molt més palesa al llarg d’aquest temps de pandèmia, amb desi­gual­tats en l’accés a la con­nexió telemàtica, els ins­tru­ments informàtics o els espais a casa per fer un tele­tre­ball de qua­li­tat i sense des­torbs. Les bret­xes són, com es veu, el nom modern de les desi­gual­tats econòmiques més o menys estruc­tu­rals i, tot i que jo par­ti­cipo de la idea que l’home feliç no duia camisa, puc enten­dre els que, com la senyora Rocke­fe­ller, afir­men que és més còmode plo­rar dins d’un Rolls Royce que a sobre d’una bici­cleta.

Però la bretxa dels nos­tres dies no sap de gèneres i no sap de wifi. La bretxa dels nos­tres dies és la que dis­tin­geix el tre­ball assa­la­riat pri­vat del tre­ball assa­la­riat públic. Ara que el pre­si­dent del govern ha deci­dit apu­jar line­al­ment el sou a fun­ci­o­na­ris i pen­si­o­nis­tes, cal­dria recor­dar que la mit­jana del sou dels tre­ba­lla­dors públics res­pecte dels pri­vats és un 50% més alta. Quan parlo de tre­ba­lla­dors públics em refe­reixo a tots aquells pro­fes­si­o­nals que, pel fet d’haver superat unes pro­ves, adqui­rei­xen vitalícia­ment la plaça o la funció, tot i que sigui en acti­vi­tats on, com es demos­tra en molts països del nos­tre entorn, resulta injus­ti­fi­ca­ble. Per què algun per­so­nal sani­tari, docent, uni­ver­si­tari, nota­ris, jut­ges, lle­trats, fis­cals i tota l’enorme burocràcia pública des dels més alts TAC fins als con­ser­ges dels edi­fi­cis públics han de ser fun­ci­o­na­ris? I si ho són, per què ha de con­sis­tir la con­dició en no poder per­dre el lloc de tre­ball? Si jo he pogut ser magis­trada sense tenir la plaça en pro­pi­e­tat, és que aquesta con­dició, la pro­pi­e­tat de la plaça, no cal. Sí, sem­pre queda l’argu­ment de l’objec­ti­vi­tat necessària en l’admi­nis­tració pública, cosa que, com hem vist a la reforma Celaá de la llei d’edu­cació, par­tits com ERC volen bes­can­viar per comis­sa­ris més o menys enco­berts. Però les pro­fes­si­ons en què cal asse­gu­rar-la són ben poques (poli­cia i ins­pecció edu­ca­tiva en són exem­ple) i en mol­tes ja con­vi­uen fun­ci­o­na­ris i per­so­nal labo­ral. Si els jut­ges són ele­gits pel poble als Estats Units, per què aquí no?

UNA Altra cosa és l’extra­or­di­nari grau de dis­persió de sou entre qui més cobra i qui menys. A un neces­sari repàs de quina gent sobra o fins i tot des­torba, haurà de afe­gir-se pagar dig­na­ment els que menys cobren en bene­fici del con­junt, perquè hi ha un seg­ment pràcti­ca­ment en el mateix tipus de misèria que bona part dels assa­la­ri­ats pri­vats. Però no es pot apu­jar el sou a tot­hom de manera lineal en un àmbit, el públic, avui pri­vi­le­giat, com ha deci­dit fer el pre­si­dent Sánchez. Sos­pito que perquè vol man­te­nir pre­so­ner el vot d’aquest i altres col·lec­tius ara que se’ls dis­puta amb Pode­mos.