La imprudència

Sem­blava impos­si­ble que em pogués pas­sar a mi, però em va pas­sar. Així comença La imprudència, un dels capítols (curts, com una mena de píndo­les inde­pen­dents) del lli­bre que el peri­o­dista Tatxo Benet acaba de publi­car sobre la seva experiència arran de la Covid-19, i que el va fer pas­sar per l’hos­pi­tal i per l’UCI durant uns quants dies. Com que ara cor­rem el risc de tor­nar a pas­sar una etapa del tot s’hi val, gai­rebé com la que vàrem viure durant els mesos d’estiu, cor­rem el risc d’obli­dar-nos de tot ple­gat i de pen­sar que tot això no ens afecta. Tatxo Benet també s’ho pen­sava. I tot i les pre­cau­ci­ons hipo­condríaques pre­ses des del pri­mer moment, un bon dia se’n va anar a Lleida sense mas­ca­reta. Era el març pas­sat, quan pot­ser encara no n’érem cons­ci­ents del tot, del que ens venia a sobre. I tot i patir (“per més que ho vaig inten­tar, no vaig acon­se­guir sepa­rar-me de la gent, evi­tar les encai­xa­des de mans i les abraçades, les con­ver­ses a poc més de trenta o qua­ranta centímetres...”), l’home “pru­dent i para­noic” (la defi­nició és seva, per expli­car que feia dos mesos que ell ja havia com­prat mas­ca­re­tes) es va con­ta­giar. El cal­vari que va haver de pas­sar l’explica amb un detall que fa fere­dat: “Havia de reu­nir totes les for­ces que em que­da­ven a res­pi­rar i a no fer res més” –escriu sobre quan estava a l’UCI–. Es recorda no només d’ell sinó d’un altre gran pro­blema de la Covid-19, “la sole­dat dels paci­ents”, i, és clar, dels milers de morts. Acabo de rebre i lle­gir el lli­bre (La tra­ves­sia més difícil, de Viena Edi­ci­ons) just quan a Cata­lu­nya ens comen­cem a des­con­fi­nar altre cop (ai, quina por que no ens passi com a l’estiu!) i la meva agenda (i suposo que la seva) es torna a omplir altre cop de cites i reu­ni­ons. No sé si en sabré, però trobo que aquests dies hauríem d’anar tots amb aquest lli­bre sota el braç, o amb el seu con­tin­gut lle­git i endreçat en algun racó del cap. Perquè la sen­sació aque­lla d’“és impos­si­ble que això em pugui a pas­sar a mi” em sem­bla que tots l’hem tin­guda. Benet, neda­dor d’aigües ober­tes –d’aquí ve el títol, del lli­bre, és clar–, també.