Sánchez ‘vs.’ PSOE

Se’n sor­ti­ran? En tinc molts dub­tes (i algu­nes pro­ves d’incom­pli­ments rei­te­rats), però és evi­dent que l’aposta de Pedro Sánchez i d’ERC no és una aposta menor. Se la juguen. Entendrà l’elec­to­rat soci­a­lista el que està fent Sánchez? Entendrà el món repu­blicà i l’inde­pen­den­tisme el que està fent ERC? Ho veu­rem amb el temps. De moment, el que em sem­bla evi­dent (i més tor­nant a sen­tir ahir Felipe González, quin can­sa­ment!) és el que ja intuíem i sabíem, i és que una cosa és el PSOE i l’altra Pedro Sánchez. Això ja ho va expe­ri­men­tar ell en pròpia pell aquell octu­bre del 2016 quan va haver de dimi­tir com a secre­tari gene­ral del PSOE i, pocs dies després, fins i tot de dipu­tat. L’altre dia sentíem Alfonso Guerra par­lant del “tras­tor­nado Puig­de­mont” i dient que un pacte de pres­su­pos­tos amb Pode­mos, Bildu i ERC “no es una tarea diga­mos democrática”. Ahir sentíem González, aquell senyor que dels GAL no en parla, dient que no el farien callar (cosa que em sem­bla fantàstica, perquè cada cop que obre la boca es retrata) i decla­rant-se hor­ro­rit­zat pels pac­tes de Sánchez. I ja ens podem ima­gi­nar el que deuen pen­sar tots aquells barons del PSOE que en un moment deter­mi­nat van defe­nes­trar Sánchez. Per això intu­eixo que al govern espa­nyol hi ha en aquests moments tres socis, i no dos: Sánchez, el PSOE i Pode­mos. Veu­rem qui se’n surt. I quants com­pro­mi­sos (que suposo que ell se’ls creu de veri­tat) serà capaç de com­plir (els recordo allò que l’Estat no ha exe­cu­tat mai gaire més del sei­xanta per cent de les inver­si­ons pres­su­pos­ta­des?). I veu­rem també el recor­re­gut de l’aposta d’ERC, que de tenir pressa per a la inde­pendència (“155 mone­das de plata”, deia l’ara nego­ci­a­dor amb el PSOE Gabriel Rufián quan se’ls dema­nava no córrer tant) ara ha pas­sat a recep­tar-nos paciència més que inde­pendència i a creure que amb l’Estat d’on volem mar­xar encara hi ha alguna cosa a fer. Sánchez els ha promès que ara tot serà dife­rent. Ara sí. I tots ple­gats s’han pro­po­sat, ara sí, can­viar l’Estat. Fins i tot Bildu. Es veu que hi cre­uen. Ànims, doncs.