Pandèmia, economia i finançament

A mesura que avança l’any es van precisant les principals magnituds macroeconòmiques derivades de la pandèmia. Tot i que fins ara el debat està centrat en la importància dels ajuts europeus, sigui en transferències o en crèdits, i en la política d’inspiració keynesiana que hi ha al darrere, no és menys cert que, encara que tímidament, diversos organismes, tant europeus com del mateix Estat espanyol (Comissió Europea, Airef, Banc d’Espanya...), també posen sobre la taula les servituds que a mitjà termini comportaran els desequilibris en què incorrerà l’economia espanyola.

Per important que sigui la recuperació, els rebrots poden comportar que assolir els nivells d’abans de la pandèmia no sigui possible amb tota probabilitat fins l’any 2023 o inclús el 2024, i això específicament per l’evolució del PIB i del dèficit públic, amb una caiguda prevista del 13% i un augment de fins al 12%, respectivament, perquè pel que fa al deute haurem de conviure molts anys amb un nivell del 120% del PIB (alguns organismes com l’ Airef estimen que reduir-lo als nivells precrisi no serà possible fins a la dècada del 2040-2050 i sempre que s’anotin creixements sostinguts de l’economia). Un deute d’aquesta magnitud condiciona inevitablement la política econòmica, en el sentit que limita les possibilitats d’accés als mercats i és enormement vulnerable a qualsevol increment dels tipus d’interès, excepcionalment baixos en aquests moments. La conseqüència immediata d’aquesta situació és que caldrà dissenyar un pla a mitjà termini que afecti la despesa i prevegi algunes reformes estructurals com la de les pensions, que aquest 2020 assoliran un dèficit del 2%; és a dir, d’uns 25.000 milions d’euros. Sorprèn la contundència amb què des de determinats organismes es critica el possible increment d’impostos quan la recaptació a l’Estat espanyol se situa prop dels 7 punts per sota en relació amb el PIB de la mitjana europea i sense fer referència al fet que sense un nivell d’ingressos més alt la reducció de la despesa és inevitable a mitjà termini. El procés de consolidació fiscal dels propers anys, una vegada l’impacte sanitari i econòmic inicial de la pandèmia estigui controlat, constituirà sens dubte l’eix de la política econòmica, que estarà molt influenciada per la Comissió Europea. Aplicar polítiques de control de la despesa en un moment en què la pandèmia ha posat de manifest les limitacions de les prestacions bàsiques de l’estat del benestar (salut, educació, serveis socials...) no fa preveure un futur plàcid.

Tot i que sorprenentment a Catalunya no s’hi ha fet referència davant la pressió social provocada per la pandèmia, entre les reformes pendents hi ha també la del model de finançament autonòmic, pendent des de fa sis anys i que comporta, segons la liquidació de l’any 2018, que Catalunya hagi rebut per ciutadà un 10% menys dels ingressos tributaris aportats, i se situï, per exemple, per sota d’Extremadura, Galícia o Castella-la Manxa tot i mantenir globalment amb l’Estat un dèficit fiscal permanent de 16.000 milions segons el mètode de flux monetari, fet que explica també, d’acord amb un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona, que el consum per capita a Catalunya hagi crescut menys que a l’Estat espanyol tot i que el PIB per capita és més alt. La comparació amb les comunitats forals és encara més espectacular, de forma que al País Basc, per exemple, la despesa sanitària per persona era un 22% més elevada que a Catalunya, cosa que representa que la sanitat catalana rebria uns 2.300 milions si disposés del finançament del concert, o de prop de 1.100 milions en educació no universitària amb el fur navarrès. En un altre sector sensible com el de l’habitatge social, l’equiparació pressupostària amb aquestes comunitats permetria la construcció anual d’uns 11.000 habitatges més i modificar substancialment el parc de lloguer social.

Amb una situació de consolidació fiscal obligada i, també, amb una demostrada incapacitat de les forces catalanes per canviar el marc polític o per influir a Madrid, que ha renovat amb força el seu obsessiu centralisme, el progrés i el dinamisme de Catalunya hauran de recaure com sempre en la iniciativa empresarial i en la capacitat d’explorar una honesta col·laboració publicoprivada. Cuidem-ho.