El bany de realitat

Esgotats com estem d’aquest coi de virus –i dels manuals d’instruccions que ens fan anar un dia cap aquí i l’altre cap allà–, és d’agrair que de tant en tant surti algú a obsequiar-nos amb un bany de realitat. Aquesta setmana ho ha fet el secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, que ens ha dit finalment allò que no s’atrevien a dir-nos tan clarament ni els mateixos consellers del govern, suposo que per por que no els acusin de fer política –de fer política independentista, és clar– amb la pandèmia. “Si poguéssim pagar més ajuts, no estaríem reobrint; ni ara ni en algunes ocasions anteriors hauríem fet reobertures. És clar que no.” Això va dir a finals de setmana Argimon. No és tan fàcil de dir. Perquè el que diu Argimon és que estem salvant l’economia a costa de la salut de tots. A França i a Alemanya els bars i les botigues continuaran tancats fins al gener perquè els seus governs compensen encara econòmicament els seus propietaris amb ajudes directes i ràpides que, no ens enganyem tampoc, com advertia Merkel divendres passat, se’ls estan esgotant. Aquí, doncs, la reobertura de comerços es fa a costa de posar en risc la salut. I ho fa el mateix govern que després ens alliçona moralment dient-nos que si aquestes festes de Nadal ens passem de frenada i barregem això que ara en diem els grups bombolla (algun dia hauríem de fer un diccionari, de tots els termes que estem incorporant), alguns dels nostres familiars poden acabar a l’UCI. Ja la hi posem nosaltres, en risc, la vostra salut, venia a dir implícitament Argimon. La pregunta, però, és: per què? La resposta la donava ell mateix i, després sí, l’arrodonien al seu darrere alguns consellers del govern: no som un país sobirà i no tenim prou misses per no posar més en risc la vida de la gent. Com que ara ja tots tenim clar que els avenços socials i els nacionals només vindran si van junts, ens hauríem de preguntar quina és la solució: la independència? Una pluja de milions que vinguin per art de màgia o de la negociació?