Tristor

La tar­dor no acom­pa­nya, amb les tar­des fos­ques i l’arri­bada de les plu­ges. Els car­rers buits fan olor a tris­tor. Casa nos­tra és un petit oasi: la cana­lla gau­deix del temps lliure, sense com­pe­ti­ci­ons espor­ti­ves ni com­pro­mi­sos d’ani­ver­sa­ris; de les caba­nes fetes amb llençols i qua­tre cai­xes de jogui­nes i del cinema fami­liar. Durant el dia, redes­co­brim la ser­ra­lada de Marina, amb camins i sen­ders que no ens aca­bem i men­gem cire­res d’arboç madu­res. A vint quilòmetres els avis, tan­cats a casa, sur­ten a vol­tar sols. Veuen els nets un quart d’hora entre set­mana. Els hau­rem de convèncer que aquest Nadal serà dife­rent. Els pro­te­gi­rem del virus però els enfon­sa­rem en aquesta tris­tor que, sem­bla, és l’únic que els acom­pa­nya.