Tribuna
Matar (políticament) els pares
La coincidència de dos llibres, el de Josep Sala i Cullell Generació Tap i la biografia novel·lada d’Alfons Quintà, de Jordi Amat, ens hauria de servir per reflexionar col·lectivament sobre l’essència i les estructures de poder a Catalunya. En el cas del professor gironí, rescata la tesi històricament recurrent que atribuiria l’absència d’oportunitats a l’existència d’un tap generacional en què els beneficiaris de la Transició van acaparar els ressorts de poder i decisió. Pel que fa al crític barceloní, fa servir la figura tòxica d’Alfons Quintà per penetrar en la mentalitat dels remenadors de cireres dels pares fundadors de la Catalunya autonòmica.
És fàcil dissentir de les tesis de Sala i Cullell. A Catalunya, la classe social i la capelleta resulten més decisives que l’edat a l’hora d’entendre el recorregut –i els obstacles– de cada individu. Una constant històrica que desmenteix segons quins relats estableix que tenim una de les mobilitats socials més reduïdes del continent. Amb l’excepció de la Transició, en què Catalunya va haver de recuperar-se en poc temps de la misèria franquista (a còpia de serveis públics, escoles, universitats, centres de recerca, iniciatives), la constant històrica, des del segle XX, és que poc més d’un de cada sis individus millora l’estatus dels seus pares. Això és el que passa quan un país tendeix a l’endogàmia i on un bon cognom val més que dos doctorats. La principal manera d’ocupar bones feines i espais estratègics és formar part d’una xarxa de poder, disposar de bon capital social i, malauradament, acatar feudalismes o mandarinatges.
Per la seva banda, Amat, mitjançant el personatge Quintà, ens mostra aquest ecosistema tòxic que va representar la Transició. El pecat original del Règim del 78 nostrat consistia en què es van ocupar unes estructures de poder pervertides prèviament per la corrupció moral i econòmica de la dictadura. Haver heretat l’edifici enrunat del franquisme (amb els ocupes franquistes a dins), sense capacitat de fer net, va implicar la construcció d’una democràcia coixa i hipotecada. En aquestes condicions, era obvi que, més enllà de l’oportunitat que va implicar el salt endavant econòmic (gràcies sobretot a la multiplicació de l’ocupació pública i la gran millora del sistema educatiu), el creixement i la capacitat del país tenien un límit. Quan es va exhaurir l’embranzida, amb les estructures encara contaminades, va aparèixer aquesta voluntat difusa de ruptura i projecte de futur.
Aquesta voluntat rupturista s’ha traduït en el projecte independentista. Només amb una República capaç de trencar amb les hipoteques franquistes del passat és possible un país diferent i millor, amb noves regles del joc. De fet, en els darrers anys ens hem trobat que el carrer ha empès les institucions (partits, sindicats i patronals tradicionals, poder econòmic, administratiu, mediàtic...) i aquestes s’han espantat. No per la por a la repressió, sinó perquè temen que un canvi en la correlació de forces els aparti dels espais de poder d’una nova Catalunya desacomplexada i més abocada al futur que pendent del passat. Això podria explicar el col·laboracionisme Vichyssoise de determinades institucions i personalitats o la repressió policial on sovint la mateixa Generalitat es persona com a part.
L’octubre deL 2019, amb el Tsunami Democràtic, ha estat un episodi més transcendent del que podríem pensar. Per a tota aquesta generació exclosa pel que Sala i Cullell considera la generació tap (i el Règim del 78 nostrat), va representar una epifania. No només ens hem trobat un trencament emocional amb Espanya (certificat el Primer d’Octubre), sinó la consciència que, per prendre les regnes del propi destí, caldrà matar freudianament, políticament, socialment, acadèmicament, el pare. Més enllà d’una Espanya que no té remei, els joves que van veure com a les seves pròpies institucions les van agredir, empresonar, processar en una dinàmica de prevaricació moral vergonyant, probablement han entès que la República és essencial, encara que primer hagin d’eliminar els monàrquics remenadors de cireres, els Quintà adherits a les pròpies institucions i estructures de poder catalanes.
