Sabres macabres

Segona dècada del segle XX; la globalització és un fet, la digitalització fa instantànies les decisions i les criptomonedes comencen a imposar-se en el mercat global... I, mentrestant, Espanya continua amb el seu “problema militar”, un fet distintiu que ha marcat els últims dos segles i mig. La qüestió se centra en un estament professional, una franja de funcionaris armats i ultraideologitzats que pensen que els seus privilegis només es poden mantenir amb la força o –almenys– amb l’amenaça de la força.

Són els sotsoficials que han estat dos-cents anys tiranitzant milions de soldats de lleva, insultant-los i degradant la seva condició humana dins de les casernes i de les cantines. I són, sobretot, els comandaments i generalots dels cops de puny damunt la taula, dels pronunciamientos, de la idealització de les guerres africanistes i de la nostàlgia de la Guerra Civil, quan es podia afusellar qualsevol persona amb l’únic requisit de la voluntat dels facciosos guanyadors.

Són el trajecte ideològic, xenòfob i imperialista, que enllaça la guerra del Rif i el desembarcament de Perejil. Són les banderes bicolors clavades estúpidament a Ceuta, Melilla, les Chafarinas, i els penyals d’Alhucemas i Vélez de la Gomera. Són l’assalt al Cu-cut i l’odi a Catalunya. Són la caserna del Bruc, que recorda que ells encara hi són, amb castell i bandera, a tots els cotxes embussats a la Diagonal. I són, també, aquella cabra de la Legió que té quota de pantalla un dia a l’any.

En definitiva, són aquell todo por la patria que ens amenaça dient-nos que la democràcia, si és espanyola, no ens protegirà. Soroll, macabre, de sabres.