Les dones de Helmut Newton

Circula un documental sobre Helmut Newton (amb un títol en què consta el nom del fotògraf alemany i s’hi afegeix “The Bad and the Beatiful”) que convida a pensar sobre la representació masculina del cos femení. Realitzat per Gero von Boehm, que ha realitzat nombrosos treballs televisius sobre personalitats artístiques i intel·lectuals, el film es construeix de manera bastant convencional amb material d’arxiu i entrevistes.

El cas és que Newton va retratar dones majorment escultòriques amb actitud desafiant i dominant com si encarnessin una bellesa que du a la destrucció: una suposada rendició al poder femení. De fet, en el documental abunda l’homenatge al fotògraf per part d’algunes de les seves models, entre les actrius Charlotte Rampling, Hanna Schyagulla i Isabella Rossellini. Aquesta última, però, introdueix aquesta idea: “Veia la dona com un objecte sexual i ho feia des de l’atracció i la ràbia, cosa que és masclista perquè es reconèixer una atracció que crea un ressentiment perquè fa els homes vulnerables.” No és estrany que Newton manifestés la seva fascinació per nines i maniquins. El cop de puny, però, va clavar-li Susan Sontag, amb guant de seda, en un programa d’Apostrophes, conduit per Bernard Pivot, l’any 1979: Sontag diu al fotògraf que les seves imatges li semblen misògines i que li resulten francament desagradables. Newton exclama que adora les dones, però Sontag replica: “Això ho diuen molts de misògins.”

Hi ha, a més, una línia esbossada molt inquietant: Newton era un jueu berlinès que, abans de fugir de l’Alemanya nazi, va sentir-se fascinat davant d’imatges que exaltaven cossos atlètics, escultòrics i poderosos. Aquesta fascinació no va abandonar-lo i és així que va representar cossos de dones equivalents als cossos d’homes filmats per Leni Riefenstahl, la cineasta al servei de Hitler. Per pensar-hi.