Tres històries i una dictadura

Primera història: rampinyaires consumats des d’aquell besavi als actuals nets i besnets. Dins de la casa, làmpades, vaixelles, quadres, porcellanes, catifes, antics teixits entapissant mobles i sofàs. En els jardins, piles baptismals del segle XII, blasons colgats d’herba, estàtues de sants i apòstols. En la façana, una sèrie d’escuts del ducat creat per Juan Carlos I per a la Carmencita volen aparentar llinatge ancestral. Demà el Pazo de Meiràs serà lliurat a l’Estat, amb tots els tresors espoliats per la infame família. Segona història: el remodelat parador de San Marcos (León) torna a obrir les portes, una esplèndida barreja de passat i avantguarda, segons la campanya promocional que s’oblida d’esmentar l’horror de misèria, humiliacions, tortures i assassinats que hi tingueren lloc entre 1936 i 1940 quan en l’antic convent s’hi organitzà un dels més letals camps de concentració contra els rojos, adoctrinament i/o extermini. Per què no s’hi posa una placa identificativa? O s’explica en el web? Un necessari exercici de veritat i reconeixement que no s’hauria de menystenir. Tercera història: el món al revés. Vells repressors que denuncien dictadures, abanderats que insulten en nom d’una llibertat d’expressió que diuen no tenir, colpistes que acusen al govern de cop d’estat, polítics comprensius amb l’afusellament dels 26 (milions) o ja els va bé el soroll per tapar les vergonyes (corrupció), un rei malfactor, un altre que calla... Són històries que s’encadenen en la impunitat del franquisme, la desmemòria i el dèficit de cultura democràtica.