Coses que no podem deixar de saber

Fraga Iribarne, que val la pena escoltar-lo com a la sibil·la de Cumas, ha resumit perfectament la situació: aquest estatut no val, vivaspaña! L'ultima ràtio no és legal ni racional, és patriòtica. Ja ho sabíem; encara que el consens polític català obliga a fer veure que no, com a afirmar que som una nació tot afegint-hi que és sense ganes d'ofendre. I realment sabem que una Espanya jacobina i una Catalunya sobirana són conceptes mútuament excloents. Sabem que hem vingut en aquest món a patir però tampoc cal exagerar, i que no es pot voler tenir més poder i quedar bé. Sabem que no és viable una llei, l'Estatut, que implica la reforma encoberta d'una llei de rang superior, la Constitució. Sabem també que un estatut aprovat en referèndum amb una participació que no arribava al 50% del cens no té un esdevenidor gaire brillant, i que si els electors catalans li haguessin donat un suport abassegador, potser l'encaix constitucional no es veuria tan difícil. Sabem que si guanya ZP no guanya Catalunya, i que si guanya Montilla guanya ZP. Sabem que no té cap sentit que els electors surtin al carrer amb la bandera mentre tots els seus representants a Madrid (50 diputats i 25 senadors) continuen ocupant els escons. Sabem que per ser una nació –o per ser una província ben endreçada– cal tenir unes quantes idees clares i defensar-les col·lectivament. Sabem que el verb decidir és transitiu, i que «nosaltres decidim» no és una frase si no diem què decidim. Sabem que cada vegada hi ha més independentistes entre els catalans però cada vegada hi ha menys catalans a Catalunya. Sabem que Catalunya només interessa als catalans. I sabem que, com diu el títol d'un llibre de memòries de Rossend Llates, ser català no és gens fàcil.