Un impost injust

Quan l’any 1977, en virtut de la reforma fiscal que va establir l’impost sobre la renda, va néixer l’impost sobre el patrimoni de les persones físiques, els assessors fiscals no hi vam donar gaire importància perquè es va presentar per part d’Hisenda com un “impost censal” que no tenia afany recaptatori, sinó que era per poder disposar d’un inventari dels béns en possessió de persones físiques. El tipus impositiu era baix –el 0,21% a Catalunya– i, a més, existia una limitació: no havien de declarar els patrimonis inferiors a l’equivalent a 700.000 euros actuals. El resultat era que el líquid a ingressar per a les poques declaracions presentades resultava irrisori.

D’altra banda, si ens situem en aquell moment, cal confessar que moltíssima gent tenia els seus estalvis a Andorra, a Suïssa o en altres “paradisos fiscals”, i aquests imports –és clar– no constaven. Els bancs espanyols, temorosos de la competència, oferien també “comptes opacs”, dels quals –deien– només s’havia de declarar a Hisenda el volum total, però no el detall de les persones dipositàries. Qüestió que es va destapar, però Hisenda ho va arreglar amb una mitja amnistia encoberta... Per acabar-ho d’adobar, els valors cadastrals de les propietats eren mínims i tenien poc a veure amb la realitat.

L’impost es va cedir a les autonomies, facultant-les per modificar-lo com els semblés oportú. L’any 2010 es va suprimir, però es va tornar a implantar “exclusivament per als exercicis de 2011 i 2012, degut a la crisi econòmica per la fallida de les grans companyies americanes”.

I així estem: amb pròrrogues hem arribat a l’any 2020, i persisteix. Mentrestant l’Agència Tributaria hi ha trobat gust, i per allò que havia de ser un “cens”, a finals d’octubre, els més de vuitanta mil contribuents de Catalunya havíem pagat un total de 584,6 milions d’euros. A base d’abaixar el límit dels obligats a declarar de 700.000 a 500.000 euros, d’augmentar el tipus impositiu que s’enfila fins al 2,75% i considerant que el “diner negre” s’ha tornat residual i els valors cadastrals dels immobles han augmentat, les declaracions ara són molt més reals. Per acabar-ho d’adobar, els serveis tributaris de la Generalitat “repassen” després els principals contribuents i sempre troben algun “forat” per poder aixecar actes amb sanció inclosa. D’això n’hi hauria per publicar un llibre... que, de fet, no es podria publicar (!).

Ja es pot entendre que la Generalitat no pot prescindir cada any d’aquests gairebé sis-cents milions d’euros, si no es compensen d’una altra manera.

Però, mentrestant –com tothom coneix–, els contribuents de Madrid no paguen ni un euro, perquè allà es va suprimir aquest impost, en tant que els sobren recursos econòmics. Fins quan continuaran així les coses?