Hipocresia i Badalona

Des d’ahir, però a molt esti­rar fins a la set­mana entrant, sen­ti­rem a opi­na­dors, polítics i públic en gene­ral excla­mar-se pel drama de Bada­lona. En alguns casos és, o serà, un exer­cici d’hipo­cre­sia col·lec­tiva monu­men­tal per part d’aquells que ara posen el crit al cel davant d’una rea­li­tat que no només era cone­guda, sinó accep­tada soci­al­ment. Fora màsca­res i reco­ne­guem, tots, que hem assu­mit com a quo­tidià que la gent pobra hagi de dor­mir en naus aban­do­na­des o el car­rer. Però no ens en fem mala sang. La set­mana entrant, a molt esti­rar, amb sort pot­ser ja hau­ran obert els cen­tres comer­ci­als o podrem que­dar per sopar amb els amics, que és el que de debò ens amoïna. Ni expres­sa­ment es pot arri­bar a crear un món més merdós que aquest.