Cinc històries de vida

Em dic Cristian, tinc 48 anys, soc d’Hondures. Vaig arribar fa un any i mig amb un dels meus fills i vam sol·licitar asil polític perquè al meu país estem amenaçats de mort. Vivim tretze persones en un pis de 60 m², cinc són menors d’edat. No tenim feina, no podem pagar el lloguer. Em dic Isabel, tinc 48 anys i dues filles adolescents que són el meu tresor. Soc catalana, els pares eren immigrants espanyols. Cinc anys enrere el meu marit cobrava un bon sou, ara no és ni mileurista. No puc pagar la hipoteca, lluito perquè el banc no es quedi casa meva. Em dic Òscar, tinc 37 anys. Treballava com a autònom amb una paradeta de menjar fins al primer confinament, quan vaig haver de tancar. No reunia les condicions per accedir a cap ajuda per a autònoms. Compartia habitatge i me’n vaig anar perquè no em podia fer càrrec del lloguer. Al centre d’acolliment no hi havia places i estic dormint en un parc. Em dic Faiza, tinc 25 anys, fa un any la mare i jo vam deixar el Marroc perquè no hi havia feina ni perspectives de futur. Hem hagut d’ocupar un pis pagant 600 euros que ens han prestat. He anat aconseguint algunes hores de neteja en domicilis particulars però no m’arriben per a una habitació de 200 euros. Em dic Albert, tinc 25 anys, treballo en precari, contractes per dies o setmanes i després al carrer. Tinc família i un sostre però ells també estan en situació difícil, quasi no n’hi ha ni per a menjar. Em sento impotent, inútil. Testimonis recollits per la Xarxa de Lluita pels Drets Socials: l’habitatge és la primera trinxera de defensa davant la pandèmia i la crisi.