Mirar cap endavant

Aquest Nadal que tenim a tocar, o potser no perquè fa mesos que això d’intercanviar contacte humà està com a mínim mal vist, serà diferent. L’amenaça que els índexs de creixement de la pandèmia es disparin dies abans de les festes ja ens fan témer a més d’un que, com diu la dita tradicional, “cada ovella anirà al seu corral” i ens veurem obligats a fer la sobretaula amb la família a través d’alguna de les plataformes que permeten fer les reunions en viu i en directe, però a quilòmetres de distància. Què volen que els digui? No crec que un Nadal diferent, atípic, estrany, trist i tots els qualificatius que vulguin afegir-hi canviï res. Després d’un any per guardar en el racó més fosc de la memòria, perdre una festa més a mi no em provoca gaire enrenou. El que m’espanta, si els soc sincera, és el que vindrà després.

ACOSTUMATS COM ESTEM a mirar-nos el melic, a raspallar els que pensen com nosaltres i a sacrificar tots aquells que difereixen, crec que encara no som prou conscients de la necessitat, pràcticament de l’obligació, que haurem de remar tots junts per afrontar un 2021 que no només no porta cap pa sota el braç sinó que s’ha menjat fins a la darrera engruna. En una Europa que ha deixat de ser forta, amb uns països centrals que compten per centenars els morts cada dia i amb el repte de donar resposta a una crisi migratòria que no deixa de créixer, l’escenari s’enfosqueix i la llum al final del túnel es fa petita, petita. Arribar-hi amb certes garanties, encara que sigui amb els vestits apedaçats i amb més projectes que realitats a les butxaques, és l’únic camí per redibuixar un món que ens ha caigut a miques. A tots.

I SI HEM DE SER-HI, EN AQUEST FUTUR, què us sembla si comencem a desfer-nos de les petites coses que més ens pesen? De les xacres, de les ferides socials, de les diferències enquistades. Pensem-hi. No està a les nostres mans humanitzar el capitalisme, ni erradicar la pobresa, ni posar seny als líders més carismàtics, però potser sí que podem canviar certs hàbits que, pel sol fet de ser considerats insignificants, no ens adonem que poden ser molt poderosos. Carai! Ara m’ha sortit l’eslògan de l’enyorat Capità Enciam! I és que, en el fons, tampoc som tan diferents malgrat que hagin passat tants d’anys.

I A QUINS CANVIS EM REFEREIXO? La llista és llarga, i no és gens fàcil. Però provem amb alguns exemples. Què us sembla si visitem amb més freqüència els petits comerços del barri? Aquells que ens quedaven amagats davant les lluentors dels grans centres comercials però que en aquesta pandèmia ens han salvat la vida en més d’una i de dues ocasions. Fins i tot hi ha gent que ha acabat coneixent el nom del botiguer que feia anys que tenia al costat de casa. Una altra proposta. Què us sembla si deixem de banda les modes imposades per les grans cadenes i decidim que els Reis Republicans d’aquest any –obligats, però serà la primera vegada que no tindran una cort fent-los la pilota– s’allunyin dels estereotips sexistes i portin joguines fetes únicament i exclusiva per disfrutar? Sense repetir rols, sense imposar maneres de fer, sense mantenir estructures que potenciïn les diferències entre nens i nenes. I la tercera. Què us sembla si exigim a aquells que ens representen i que teòricament han de fer rutllar el país que no ens expliquin més mentides. Que tots som prou grans per entendre que els mesos i anys que vindran no sortiran gratis, i que s’haurà de treballar més que mai per redreçar el camí. Que deixin d’utilitzar diminutius per minimitzar les tragèdies i que, d’una vegada per totes, oblidin les paraules per passar als fets. Que cridar democràcia i estat de dret amb la boca més grossa no fa que els termes es facin més reals. No ens mereixem només apaivagar la febre. Ens mereixem que es curi la malaltia.

I TORNO AL COMENÇAMENT per posar el punt final a l’article. Sap greu que s’hagin anul·lat els pessebres vivents, les cavalcades, les fires nadalenques i els Pastorets. Que hàgim de ser tots a casa a una hora concreta i que ens trobem amb noves fronteres que no ens deixen travessar. Sap greu que tots els anuncis de Nadal de la tele facin plorar més que mai i que els somnis només es compleixin a les pel·lícules romàntiques de dissabte a la tarda. Però tingueu clara una cosa. Malgrat tot, això també passarà i tant de bo ens hagi fet millors.