Canvi de paradigma hispànic

S’ha acabat la dreta rampant d’Aznar. La divisió del vot conservador entre el PP, Vox i Ciutadans fa molt difícil sumar aquelles majories que el PP havia obtingut en solitari. La dura competència entre les tres formacions, per més que els permeti lligar acords en alguns territoris, les radicalitza més enllà del que els convé per captar la franja electoral on radica la majoria absoluta, composta per un electorat que defuig les estridències desmesurades.

D’altra banda, aquesta radicalització també impedeix que la dreta assumeixi les responsabilitats que li corresponen en les qüestions que demanen amplis consensos, com és el cas de la renovació dels òrgans del poder judicial i no diguem la sortida del pantà on ha caigut la relació entre Catalunya i Espanya, després de la deriva unilateral de l’independentisme arran de la sentència contra l’Estatut referendat, viscuda –no tan sols pels independentistes– com la culminació de la interpretació regressiva del pacte constitucional, amb la negació de la pluralitat nacional que la Constitució reconeixia, acompanyada del designi aznarià de transmutar Madrid en el forat negre que trenca tots els equilibris anteriors i que tendeix a devorar el seu propi entorn (“la España vaciada”).

Aquesta fractura, radicalització i impotència de la dreta espanyola posa a l’ordre del dia no ja la possibilitat, sinó la necessitat d’una majoria que giri full i que, sortosament, va començar a configurar-se en la investidura de l’actual govern d’esquerres. Seria insensat restar atrapats en els paràmetres que han donat lloc a la crisi actual: equivaldria a perpetuar-la. Cal un nou paradigma que superi els cercles viciosos anteriors. No hi ha altra opció: o sortir del pantà o deixar-se engolir pel llot.

Es tracta d’una nova majoria que, atesa la seva diversitat, ha de ser per força contradictòria, però també amb uns subjectes polítics que evolucionen en funció de la mateixa aliança i dels nous horitzons que aquesta els obre. En efecte, els socialistes han desplaçat el seu centre de gravetat, donant per superat el bipartidisme i deixant enrere els recels inercials a la coalició. Els podemites estan assimilant, a marxes forçades, la responsabilitat de govern i la complexitat de problemes i solucions. I els nacionalistes i els independentistes, que hi conflueixen des del legislatiu, estan seguint les passes de l’avi Macià, fundador del catalanisme independentista i que, no per això, va deixar de formar el Pacte de Sant Sebastià, l’any 1930, perquè sabia que Catalunya no podria avançar sense la modificació de les coses a Espanya i que era suïcida desentendre-se’n. Per això, arribat el moment, va concloure que, si encara no era possible “la República catalana dins de la Federació Ibèrica”, ens podia fer molt de servei la instauració de la Generalitat contemporània.

Avui, altre cop, Espanya es mou. I Catalunya hi empeny, amb el suport de la immensa majoria dels catalans: socialistes i comuns, republicans i part dels ex-convergents. El pas endavant, ara, ha de consistir en la reinterpretació progressista del pacte constitucional i en la seva actualització, amb el final del cafè para todos, no en allò que té d’igualtat de drets entre ciutadans, sinó en allò que té de dissimulada pulsió assimiladora sobre Catalunya.

I, sí, caldrà arribar a acords almenys amb una part de la dreta: serà imprescindible per fer alguns dels canvis necessaris. Però han de ser uns acords plantejats no des de les premisses polítiques esbiaixades que ens han dut a la crisi actual, sinó des d’unes premisses que puguin donar lloc a solucions reals, que puguin restablir confiances i obrir una nova etapa d’entesa innovadora. La tradició federal i confederal d’aquí i d’arreu té eines disponibles per fer-ho. Aquesta és una de les missions principals de l’actual govern espanyol i de la majoria plural que el fa possible. Caldrà, això sí, revertir per la via que sigui les presons insuportables que encara duren i que l’independentisme acabi de metabolitzar la irrealitat de l’unilateralisme i la necessitat peremptòria d’una estratègia que es basi en la pluralitat i la cohesió de la nació catalana.