Paciència

A Bèlgica ja fa gai­rebé tres mesos que està pràcti­ca­ment tot tan­cat i els comerços fa poc més d’una set­mana que van poder reo­brir. A Angla­terra han des­co­bert una nova soca que sem­bla que encara empit­jora més el que hi ha. A Itàlia ha tor­nat el con­fi­na­ment, a Berlín està gai­rebé tot amb la per­si­ana abai­xada i a França la situ­ació és poc gal­dosa. Aquests són només alguns exem­ples que aquest diari recull avui sobre com es pre­senta el Nadal a Europa. Un Nadal a mig gas, sense mer­cats nada­lencs ni sopars mul­ti­tu­di­na­ris ni retro­ba­ments fami­li­ars. Sí, és Nadal. Temps de retro­ba­ments, de família i amics. Però enguany l’esforç que s’ha de fer només depèn de cadascú. A Cata­lu­nya s’han endu­rit cer­tes mesu­res, però veient el pano­rama que hi ha a la resta de països veïns, no es poden qua­li­fi­car les limi­ta­ci­ons impo­sa­des de res­tric­ti­ves. Almenys pel que fa a la ves­sant social. Si el mateix con­se­ller d’Inte­rior, Miquel Sàmper, admet que va ser un error l’estratègia pel pont de la Puríssima perquè tot­hom va fer el que va voler, ara cor­rem el perill que passi el mateix. El que no s’entén és que, si va ser un error, per què ara es per­met anar a les sego­nes residències. Si tens una segona residència és que en tens una de pri­mera, i se suposa que a casa hi estàs prou bé. En canvi, els prin­ci­pals sec­tors dam­ni­fi­cats per la pandèmia tor­nen a ser els més per­ju­di­cats. Bars, res­tau­rants i petit comerç ho tin­dran molt i molt difícil per sor­tir-se’n. Si és que ho fan.

En la consciència col·lec­tiva s’hau­ria d’ins­tal·lar el xip que no podem fer el que vul­guem perquè ens estem jugant una ter­cera onada que, de fet, ja pica a la porta. I aquest mis­satge, que ens arriba en totes les for­mes pos­si­bles, sem­bla que no ha calat prou en segons qui­nes ments. Pot­ser perquè tots ple­gats estem farts d’anar amb mas­ca­reta, perquè volem tor­nar a la nor­ma­li­tat i perquè pen­sem que psi­cològica­ment estem força al límit. Però això no ha aca­bat i queda camí per recórrer. L’única arma pos­si­ble és la paciència i fer el que toca.