XII Legislatura

Aquesta setmana s’ha extingit la XII Legislatura del Parlament de Catalunya, la segona consecutiva amb una majoria absoluta de diputats independentistes. La primera va servir per recórrer la via democràtica per exercir el dret a l’autodeterminació de Catalunya i mostrar a tothom qui ho hagi volgut veure la reacció violenta, venjativa i totalitària de l’Estat espanyol. La segona no ha servit per a res o, més ben dit, ha servit per constatar que la desunió, els recels i l’egoisme de partit són el principal enemic dels milions de catalans de diferents ideologies que aspiren a aconseguir la independència com a via natural per construir el millor país possible per als seus ciutadans. Ha estat la legislatura del 155, de les tres investidures impedides per la repressió de l’Estat (Puigdemont, Sánchez, Turull) i del president inhabilitat (Torra), cert, però també la de la falta d’estratègia, la fractura política i l’insult dins l’independentisme. Les eleccions del 14-F ja estan convocades, les enquestes continuen parlant d’una majoria de l’independentisme, absoluta però repartida, i la pregunta és com serà i per a què servirà la XIII Legislatura del Parlament. Saben que guanyaran, però que no ho faran sols, que serà una majoria compartida, que es necessiten. Expliquin en què han avançat aquests tres anys: en el diàleg amb l’Estat, en la confrontació, en les estructures d’Estat, en la complicitat internacional, en mostrar els beneficis de la República per a la gent, en exhibir un govern estable i eficient. Dediquin els mítings de campanya a explicar això i sobretot a explicar en què, com i amb qui pensen avançar els propers anys. Perquè, si només s’insulten, ja em diran per què caldria molestar-se a anar a votar-los.