Les Adelines

Pregunti’s, apreciat lector, quants cops ha sentit dir a algú que el dia més feliç de la seva vida havia estat el del naixement del seu fill o filla. Li prego ara, si s’hi veu amb cor, que imagini com s’hauria sentit si el dia que va ser pare o mare, vostè o alguna persona estimada, li haguessin arrabassat la criatura de les mans per comunicar-li minuts després que era morta. El guió, per impensable que sembli, encara pot fer un gir més cruel, si és capaç de posar-se en la pell d’algú a qui ni tan sols li permeten acomiadar el nounat.

Aquesta atrocitat s’ha repetit a casa nostra desenes de cops, entre els darrers vestigis de la Guerra Civil espanyola i la dècada dels noranta. És la trista història dels centenars de nens robats. Matrimonis i mares solteres que donaven per morts els seus bebès, quan en realitat una màfia integrada pels poders de l’Estat, amb militars, sanitaris, capellans i monges fent de les seves, els hi havien sostret per vendre’ls a famílies adinerades que no podien concebre. Es parla en total de 300.000 nadons desapareguts entre el 1938 i el 1996. La lluita tenaç per localitzar-los té al darrere molts noms, ràfegues de ràbia i d’esperança que van i venen, però es pot personalitzar en l’Adelina. Li van robar les seves bessones el 1980 i és la presidenta de l’associació SOS Bebés Robados. Fa anys que batalla, frec a frec amb moltes altres Adelines, per reparar en la mesura que sigui possible aquesta infàmia. L’entrega d’un munt de mares, grans protagonistes de la lluita, ha fet possible veure al Parlament una unanimitat desconeguda, amb l’aprovació de la llei de desaparicions forçades de menors a Catalunya. És una petita victòria del col·lectiu, esperançadora però insuficient. És una porta que s’obre després d’haver-se’n tancat desenes davant els seus nassos. És començar a saldar un deute que aquest país, inexplicablement, té amb centenars d’Adelines.