Un desig

El 2021 ha començat com va acabar el 2020, amb una pandèmia descontrolada i discursos polítics i mediàtics paternalistes i infantilitzadors. La sensació d’emboirament i desorientació és gran. I aquesta és la que em va portar a mirar de fer les paus amb l’any vell i a tenir una certa esperança en l’any nou amb dues propostes culturals digitals que abracen el pensament crític i complex i la fragilitat com a força de canvi. Una és la performance d’esborrament dels dibuixos murals que l’artista Nalini Malani va crear a la Fundació Miró per a l’exposició No em sents, un dels llocs en els quals jo, i m’agradaria pensar que molts, hem sentit coses profundes que ens han ajudat a gestionar dolors i dols sense autocomplaences. En fer-los desaparèixer de les parets, Malani ens els fa més vius en el record. L’altra és la conversa que van tenir la filòsofa Marina Garcés i l’escriptor i sociòleg Guillem Sala al CCCB a l’entorn d’una altra manera d’entendre l’educació basada en els afectes i les aliances “entre desiguals o radicalment diferents” –les paraules són de Sala–. El diàleg venia al cas dels llibres que tots han publicat, l’assaig Escola d’aprenentatge i la novel·la El càstig, respectivament. El meu desig per al 2021? Que no renunciem a l’art i a la cultura d’agitació perquè llavors sí que ens perdrem del tot.