Perquè sí

Tant espe­rar el moment d’estri­par el calen­dari, d’enviar el 2020 a la pape­rera de la història, i ara resulta que l’any que ence­tem ve tan car­re­gat com l’altre. El 2020 mor matant. Els con­ta­gis tor­nen a mul­ti­pli­car-se a cavall de la nova soca del virus, els hos­pi­tals es col·lapsen, el per­so­nal sani­tari no dona a l’abast. Els països endu­rei­xen mesu­res per apla­nar totes les cor­bes, per con­te­nir uns rebrots que ens tor­nen als pit­jors dies de la pri­ma­vera pas­sada, men­tre ens aga­fem a les vacu­nes com el nàufrag al tauló de fusta. Volem creure que amb el canvi d’any, can­viarà també el curs acce­le­rat de la pandèmia, que rebo­ta­rem després d’haver tocat fons. Però sabem també –i per si se’ns oblida ja hi ha qui s’afa­nyarà a recor­dar-nos-ho– que el 2021 no ope­rarà una trans­for­mació màgica. Que sor­ti­rem a poc a poc del túnel i que el que tro­ba­rem a l’altra banda pot­ser no ens aca­barà d’agra­dar. Que molts dels can­vis han vin­gut per que­dar-se, començant per la Covid-19, que, segons l’OMS, no serà la pit­jor pandèmia que hau­rem vis­cut durant la pro­pera dècada. Però mal­grat tot espe­rem i con­fiem, perquè sí, perquè volem avançar amb el cap i el cor i dei­xar enrere tot el que ha sig­ni­fi­cat el 2020. I perquè no hi ha alter­na­tiva a l’espe­rança.