Nosaltres que podem

El concert de Cap d’Any de Viena és una tradició compartida: posa la banda sonora del dia 1 de gener en directe a més de cinquanta milions de persones de 90 països d’arreu del món. Aquest divendres, però, les restriccions sanitàries d’Àustria van obligar la Filharmònica de Viena a actuar amb l’auditori totalment buit. Les imatges del pati de butaques desert eren corprenedores, com ho va ser escoltar la llegendària Marxa Radetzky sense el tradicional picar de mans del públic seguint el ritme, un acompanyament que ja forma part de la partitura mental que tots tenim gravada al cervell de la peça de Strauss.

L’anècdota podria ser un altre exemple –un més– de com les tradicions que ens semblaven intocables s’han hagut d’adaptar als temps de pandèmia. Però és molt més que això, perquè ha servit per il·lustrar de manera molt gràfica fins a quin punt la cultura està òrfena d’espectadors, de públic, l’element imprescindible de totes les manifestacions culturals.

Demà passat els Reis arribaran sense la cavalcada de sempre, però els hem escrit igualment la carta i hi hem posat un percentatge molt elevat de coses que no es poden comprar a les botigues, com ara salut i llibertat.

Encara hi som a temps: afegim-hi també cultura. Com deia Jordi Cuixart la Nit de Santa Llúcia: “Vosaltres que podeu, aneu al teatre, als cinemes, a les llibreries, a les sales.” Els qui tenim la sort de tenir salut i llibertat, llancem-nos de cap al privilegi de consumir cultura.

En acabar el concert de Cap d’Any de Viena, el director de l’orquestra, Riccardo Muti, va prendre la paraula: “El meu missatge per als governants del món és que considerin la cultura com un dels elements fonamentals per aconseguir un món millor. La salut és important, però també ho és la salut mental i la cultura en forma part.” Segur que, si hi hagués hagut públic a la sala, l’hauria aplaudit dempeus.