Rituals

Els humans som éssers ritu­als des de l’alba dels temps. Se’ns fa difícil estar-nos de cele­bra­ci­ons i cerimònies que enfor­tei­xin la cohesió de grup. I el tomb de l’any deu ser una de les més anti­gues, d’ençà que el pri­mer astrònom va assa­jar un calen­dari. Si a aquesta con­su­e­tud hi sumem la tirada cap al pen­sa­ment màgic de molta gent i ho actu­a­lit­zem amb la retòrica vana però efec­tiva de la soci­e­tat de con­sum, el pro­ducte final és una suma d’il·lusi­ons, espe­ran­ces i bons propòsits. Amb tot el res­pecte, la soli­da­ri­tat i fins i tot l’admi­ració cap als qui volen posar-hi opti­misme, tot ple­gat és foc d’ence­nalls. La rea­li­tat ara com ara és crua i can­te­lluda. Se’ns fa difícil d’assu­mir, però enguany més que mai convé recor­dar que som on érem fa tres dies. O pot­ser una mica pit­jor. Que la pandèmia encara pica fort i que les vacu­nes tri­ga­ran a gene­rar l’anhe­lada immu­ni­tat de grup.

Els ritu­als són neces­sa­ris. I si no que ho diguin als qui han hagut d’aco­mi­a­dar éssers esti­mats des de la distància o en la soli­tud d’un tana­tori desert. Però també ho és la consciència social. El que ha pas­sat aquest cap de set­mana a Lli­nars ens hau­ria de fer pen­sar en quina mena de comu­ni­tat vivim on una part, majo­ritària­ment joves, ha de menes­ter el ritual d’ator­dir-se amb soroll i substàncies per sen­tir-se millor o per supor­tar la vida.