És la cobdícia que mata

La cobdícia, pecat capital pels creients, és porta oberta de bat a bat al delicte polític i econòmic, a més de malsana satisfacció personal, perquè mai n’hi ha prou per omplir la bossa foradada d’un anhel sense límits. Com s’entén que el president d’un país ofereixi avions a familiars per anar a menjar gelats a Saint Tropez o expliqui ben cofoi que el seu tigre/mascota s’alimenta cada dia de quatre pollastres mentre la població passa gana i els joves no tenen futur? Posem per cas la Tunísia de Ben Ali –enderrocat el 2011– però tots sabem que aquests excessos d’espècie depredadora no són una eventual anècdota d’egòlatres corruptes i frívols, sinó quelcom més sistèmic i més ocult. Com ara el negoci del gihadisme controlat per Aràbia Saudita des dels anys vuitanta a través del petroli i el tràfic d’armes; o l’expansió del corrent wahhabita estimulat durant l’època Reagan com a resistència a la invasió soviètica de l’Afganistan i amb forta penetració, via finançament d’algunes mesquites i difusió de material doctrinari, en l’àmbit dels fills d’emigrants als EUA i a Europa. Però quina importància té tot plegat davant les xifres que s’hi mouen? Qui es resisteix a mantenir relacions comercials amb un aliat tan solvent? O a vendre-li armes per massacrar la població civil del Iemen? Què hi han guanyat les potències en la guerra de Síria (mig milió de morts, 6,2 milions de desplaçats interns, 5,6 de refugiats, 13 que necessiten ajuda humanitària)? I qui es repartirà els 450.000 milions d’euros de la reconstrucció? I segur que em quedo curta. La cobdícia mata.