El nou Felip VI

El rei d’Espanya, Felip VI, o els seus assessors a la casa reial semblen haver retrobat el camí del seny constitucional, que situa la monarquia parlamentària com una institució merament decorativa més enllà de la representació de l’Estat. No va ser així, ni de bon tros, el 3 d’octubre del 2017. Dos dies després del referèndum d’autodeterminació a Catalunya i en plena vaga general en protesta per la violència policial contra els ciutadans, els col·legis i les urnes, el monarca va decidir que era dia per abandonar la neutralitat política, posar-se del cantó d’uns contra els altres i renyar, o pitjor, amenaçar milions de ciutadans per voler exercir un dret reconegut al món democràtic. Les coses han canviat molt i a millor des de llavors. Deu haver vist la llum, o la seva popularitat a les enquestes, ves a saber! El cas és que ara li agrada més el silenci. I si algun tema el concerneix directament i caldria que el pentinés en veu alta, doncs perfil baix i avall que fa baixada. És el cas dels escàndols de corrupció del seu pare i rei emèrit, Joan Carles I. Hauria estat bé que agafés el toro per les banyes i rebutgés explícitament les activitats fraudulentes que han beneficiat la seva família i han defraudat la societat, però ni ho va esmentar, limitant-se a reivindicar els “principis morals i ètics”. I el mateix amb la veta feixista de l’exèrcit que oficialment encapçala. Hauria calgut que la situés fora de la llei, que reprengués, que amenacés amb l’expulsió i de passada que desanimés els nostàlgics salvapàtries d’escriure-li més cartes protocolpistes. Però es va limitar a recordar el compromís amb la Constitució. És el nou Felip VI, més en el seu lloc que mai.