Vanitat

Pot­ser un dels efec­tes col·late­rals de la pandèmia serà el de fer-nos més humils davant els afers del món, però en el país dels mil­ho­mes no serà fàcil. La vani­tat la por­tem a l’ADN i és marca de la nos­tra espècie ani­mal. Un irlandès genial, Jonat­han Swift, la va iden­ti­fi­car a la seva època i en va fer motiu de sàtira incle­ment als seus Viat­ges de Gulli­ver: aquells patètics lil·lipu­tencs bufats eren la cari­ca­tura en mini­a­tura dels grans homes del seu temps. Els que tenim com a llen­gua pròpia el català dis­po­sem d’expres­si­ons de gran eficàcia des­crip­tiva per posar en evidència els vani­to­sos. La llen­gua ja ens acull amb la feina feta i ens ofe­reix eines per a com­ba­tre el feno­men. Em venen al cap dues expres­si­ons en la millor tra­dició de la salu­da­ble tendència esca­tològica dels cata­lans: “pet pre­su­mit” i, si cal ampli­fi­car la imatge, “cagarro tibat”. Quina mera­ve­lla. Clar i català. Ara, la vani­tat és de mal com­ba­tre. L’edi­tor Jaime Sali­nas (fill del poeta Sali­nas), un home dis­cret que va jugar un paper impor­tant en edi­to­ri­als com Seix Bar­ral, Ali­anza i, sobre­tot, Alfa­guara, en dona tes­ti­moni en una cor­res­pondència que ha edi­tat magnífica­ment Enric Bou (Tus­quets). Sali­nas, d’edu­cació cos­mo­po­lita, va ater­rar a Bar­ce­lona als anys cin­quanta i va con­nec­tar amb el grup dels Gil de Biedma, Fer­ra­ter, Cas­te­llet, Bar­ral... A Car­los Bar­ral el tro­bava d’una vani­tat malal­tissa: “Si algun dia, pel que fos, al Car­los i a mi ens afu­se­lles­sin junts, estic segur que tor­na­ria de la tomba per expli­car a tot­hom que a ell el van matar amb més bales que a mi.” Ah!, s’exclama Sali­nas, quina immensa vani­tat la del jove bar­but! Temo que en Bar­ral era un de tants.