Opinió

Tribuna

La integritat de Pau Casals

“Enguany farà 50 anys del seu famós ‘I am a Catalan’ a la seu de les Nacions Unides i en farà 65 que va rebutjar l’‘honoris causa’ de la Universitat de Puerto Rico perquè també el lliuraven al president del Tribunal Suprem espanyol

Tots els anys són Anys Casals. Però el 2021 és espe­cial perquè s’hi escau el cin­quan­te­nari de l’ator­ga­ment de la Meda­lla de la Pau de les Naci­ons Uni­des. A més de cele­brar la seva decla­ració de cata­la­ni­tat a la seu de l’ONU, enguany també és el 145è ani­ver­sari del seu nai­xe­ment i són els 95 anys de la fun­dació de la seva Asso­ci­ació Obrera de Con­certs, els 60 d’inves­tir-lo hono­ris causa a la Bos­ton Uni­ver­sity i els 65 de rebut­jar aquesta dis­tinció a la Uni­ver­si­tat de Puerto Rico perquè la lliu­ra­ven també al pre­si­dent del Tri­bu­nal Suprem espa­nyol.

“I AM A CATA­LAN”, afirmà Pau Casals davant l’Assem­blea Gene­ral de l’ONU el 1971. S’hi estre­nava l’Himne a les Naci­ons Uni­des que ell havia com­post. Aca­bat el con­cert, el secre­tari gene­ral de l’ONU posà a Casals la Meda­lla de la Pau. Reco­nei­xien el com­promís del músic català amb les valors de la pau, la justícia i la lli­ber­tat. Un honor que ell no espe­rava. Aquell dia Casals també inter­pretà al vio­lon­cel El cant dels ocells, la cançó d’arrel cata­lana que uni­ver­sa­litzà fins a esde­ve­nir un càntic soli­dari i de pau ben com­par­tit. Tele­vi­si­ons i ràdios van difon­dre arreu aquell “jo soc català”. Casals amplià així la frase en aquell dis­curs: “Cata­lu­nya és avui una regió d’Espa­nya. Però, què ha estat Cata­lu­nya? Cata­lu­nya ha estat la nació més gran del món. Us n’expli­caré el perquè. Cata­lu­nya va tenir el pri­mer par­la­ment, molt abans que Angla­terra. I fou al meu país on hi hagué les pri­me­res naci­ons uni­des. En aquell temps –segle XI– totes les auto­ri­tats de Cata­lu­nya es van reu­nir a Tolu­ges –avui França i ales­ho­res Cata­lu­nya– per par­lar de la pau. Pau en el món, perquè els cata­lans d’aquell temps ja esta­ven con­tra la guerra, con­tra la inhu­ma­ni­tat de les guer­res. Això és Cata­lu­nya.”

CASALS ES VA EXI­LIAR a França el 1939. Va viat­jar arreu del món, reco­ne­gut com el vio­lon­cel·lista més emi­nent del segle. Sem­pre que podia tor­nava a la Cata­lu­nya con­ti­nen­tal, la Cata­lu­nya del Nord, per tal de ser prop dels cata­lans de la península, els cata­lans del sud. El Fes­ti­val de Prada va ser una ini­ci­a­tiva de Casals con­ver­tida any rere any en un esde­ve­ni­ment musi­cal i social, una icona de la Cata­lu­nya resis­tent con­tra la dic­ta­dura. Hi vaig anar el 1964 amb un com­pany de la Facul­tat de Dret, Fer­ran Camps, anys després par­la­men­tari per Unió Democràtica. A l’església de Sant Pere de Prada de Con­flent assistíem als con­certs de Pau Casals i d’un altre geni, el vio­li­nista rus Igor Ois­trakh. Entre el públic vèiem Ven­tura Gas­sol, Joan Ala­ve­dra i un jove pro­fes­sor nos­tre, Josep Maria Bri­call, que feia la tesi sobre la indústria cata­lana durant la guerra. Vaig publi­car cròniques a Ali­gues, revista d’arts diri­gida per Josep M. Xarrié. En aquells dies a Prada copsàrem la dimensió més humana i, per tant, social de Casals: el diu­menge a la tarda va ofe­rir un con­cert d’entrada gratuïta, però reser­vada a tota la gent de la vila de Prada.

L’ASSO­CI­ACIÓ OBRERA DE CON­CERTS, fun­dada per Casals el 1926, res­po­nia a aquest mateix cap­te­ni­ment de per­sona justa, ínte­gra, con­seqüent. Ofe­ria música culta a les clas­ses tre­ba­lla­do­res recol­zat en l’Orques­tra que havia creat feia sis anys. Eren con­certs que es feien sem­pre els diu­men­ges al matí. Esta­ven reser­vats a famílies amb pocs recur­sos que s’havien fet sòcies de l’enti­tat amb una quota simbòlica. D’aquesta manera Casals asse­gu­rava que l’audi­tori fos selecte en el sen­tit genuí del mot: aspi­rava que el públic fos gent modesta que esti­mava la música, i volia evi­tar l’exhi­bi­ci­o­nisme opu­lent, si més no en la indu­mentària, que domi­nava en els con­certs habi­tu­als.

El PALAU DE LA MÚSICA Cata­lana era l’espai que aco­llia aque­lles ses­si­ons de l’asso­ci­ació que fomen­tava en tot­hom un con­cepte ampli de la cul­tura. És un tret de la sen­si­bi­li­tat social de Casals reflec­tit a Home­natge a Pau Casals (1876-1973), lli­bre a cura de Josep Maria Figue­res edi­tat fa poc per la Gene­ra­li­tat. Casals i el Palau són refe­rents en l’ima­gi­nari del cata­la­nisme culte. El sotrac del cas Millet no va esquer­dar la dig­ni­tat del Palau. Ben al con­trari, va espe­ro­nar ges­tos d’inte­gri­tat ètica com l’arti­cle Sang nova al Palau, d’Antoni Serra Ramo­neda, inclòs a Incur­si­o­nes periodísti­cas, anto­lo­gia d’autor que acaba de sor­tir. La inte­gri­tat exem­plar de Pau Casals ens con­forta i ens enco­ratja en temps con­vul­sos, des­con­cer­tants i dece­be­dors com els d’ara.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.