Quina llàstima!

Ja s’entén, que els debats de la comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu hagin de ser confidencials, quan es debat sobre la possible retirada de la immunitat a uns eurodiputats. Però és una llàstima. És una llàstima que ahir no poguéssim escoltar les compareixences de Puigdemont, Comín i Ponsatí defensant la persecució política a la qual estan sotmesos, i que en canvi portem mesos i mesos havent de sentir segons quins comentaris de segons quins eurodiputats (“Ventilarem el suplicatori tan bon punt puguem i enviarem Puigdemont cap a Espanya”, deia mesos enrere Esteban González Pons, vicepresident del grup popular europeu). Quina llàstima no poder-los sentir, deia, perquè finalment aquest suplicatori haurà estat l’oportunitat de dur al cor polític d’Europa la situació de Catalunya, i que els tres eurodiputats expliquin la violació de drets fonamentals que pateixen, ells i els que són a presó. La Junta Electoral espanyola no els va voler deixar presentar, i el mateix Parlament Europeu –pressionat per l’Estat– inicialment no els deixava prendre possessió. Però ahir eren allà, defensant-se com a eurodiputats. Volen més proves, d’aquesta persecució? El perdran, el suplicatori. Com volen guanyar-lo si qui presideix la comissió és l’eurodiputat de Cs Adrián Vázquez, que ahir ja se saltava la confidencialitat de les sessions? Com volen guanyar-lo si el ponent del cas –qui en farà l’informe final– és l’ultraconservador búlgar Dzhambazki, que ja ha provocat algunes protestes al Parlament per les seves intervencions contra els gitanos i el col·lectiu LGTBI? Com volen que ens creiem la imparcialitat de tot plegat? Serà com la de la justícia espanyola? Que ho preguntin a l’Adrià, doncs. O a la Tamara. I qui el votarà, finalment, aquest suplicatori? Els eurodiputats socialistes espanyols, que a Espanya parlen d’indults i de reformar el Codi Penal? Que es retratin, com a la comissió d’investigació de l’emèrit. Potser el perdran, sí, el suplicatori. Però haurà estat una victòria, dur el cas a la comissió i, d’aquí a uns mesos, al ple. No descartin, tampoc, una victòria. I si no, al darrere hi haurà la justícia belga, que –a diferència d’altres– ha demostrat que primer és justícia i després és belga.